pensaments

 Aquest dilluns al vespre, diada de Sant Jordi, la manifestació convocada sota el lema “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”, ha transcorregut pels carrers més cèntrics de Barcelona i ha aplegat centenars d’assistents. Al final de la manifestació la policia ha detingut tres joves, que han estat posats en llibertat unes hores més tard.

 Aquesta marxa s’inscrivia en la campanya unitària de les organitzacions de l’esquerra independentista que vol recordar la vigència de la resistència a l’ocupació política del nostre país. Els centenars de persones que han participat de l’acte han circulat des de la plaça Universitat fins a la plaça del Rei.

 Segons informa Alerta Solidària, ha destacat la presència d’agents de policia de paisà que han començat a demanar identificacions un cop la marxa s’ha dissolt. Sense motiu aparent, els Mosos han realitzat 3 detencions i algunes persones han estat retingudes una llarga estona.

Una d’aquestes persones retingudes, a l’alçada del carrer Ferran, ha estat un menor d’edat. De les detencions, testimonis presencials n’han pogut narrar l’abús d’autoritat practicat pels agents quan han llançat al terra alguns dels detinguts. Més tard, cap a les 22′00 del vespre, tots els detinguts han estat posats en llibertat amb càrrecs (delicte de desordres i de danys).

Una actuació que contribuïa també a recordar el paper dels Mossos com a policia botiflera al servei dels ocupants al Principat al llarg d’aquests tres-cents anys.

A continuació, adjunto el parlament que un portaveu de la campanya ha fet al finalitzar l'acte:

300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència

Les últimes reformes estatutàries mostren la inviabilitat d’un camí pactat cap al reconeixement dels drets nacionals dels Països Catalans.

Ara, més que mai, en el tercer centenari de la batalla d’Almansa, cal fer balanç i veure que allò que ens ha mantingut vius com a poble ha estat l’esperit de resistència:

Des del famós setge de Barcelona el 1714, fins les experiències més modernes passant per la lluita constant dels treballadors catalans contra els estats capitalistes espanyol i francès. Allò que ens ha convertit en el que som, un poble sotmès, és l’esperit servil dels que busquen de l’ocupant un tracte de privilegi. Recordar la història d’aquest país, especialment ara que està de moda parlar d’això que en diuen memòria històrica, no és, per tant, un exercici intel·lectual. És evidenciar quina és la naturalesa de l’opressió que pateixen els PPCC.

Després d’un procés de reformes jurídiques en el qual, els botiflers d’ara, per enèssima vegada, han mostrat a les treballadores catalanes molt millor del que mai no ho hauríem fet nosaltres com n’és d’innocu això que anomenen autogovern.

La qüestió als PPCC es mostra clara i neta: o s’està al camp de la resistència o s’està al camp de l’ocupació.

Això és el que la campanya que us presentem avui vol transmetre. I això no és, com hem dit, un exercici intel·lectual, ni un divertiment per a historiadors. Rememorar a Barcelona, o a Palma, la caiguda d’Almansa, l’11 de setembre a València o a Alacant, és prendre consciència que vam ser ocupats en la mateixa batalla perquè som el mateix poble.

El regionalisme que commemora el setge de Barcelona al Principat però ignora el tercer centenari de la caiguda d’Almansa, oblida que de la mateixa manera que Xàtiva o València, enguany també farà 300 anys de la caiguda de Lleida. Però, des de l’esquerra Independentista, volem que aquesta campanya serveixi per transmetre als catalans i les catalanes, en què consisteix, ara i aquí, l’opressió nacional.

Com es manifesta a nivell polític, territorial i lingüístic? Per què les oligarquies de l’estat i la nostra pròpia, a Barcelona, a València i a Palma, treballen colze amb colze per assegurar-se que els catalans no exerceixin mai el seu dret a decidir, és més, que no existeixin com a tals?

Totes les opcions autonomistes (es defineixin o no com a tals) han mostrat amb la màxima claredat fins quin punt el seu negoci no té gens a veure amb els PPCC, ni amb l’autodeterminació ni, per suposat, amb els drets dels treballadors i les treballadores. El descrèdit de la mentida autonomista, sigui en la versió pujolista, zaplanista o qualsevol altra- és inevitable. Però depèn de la nostra fortalesa fer-lo evident.

Per això “300 anys d’ocupació; 300 anys de resistència” és, a més d’una aposta per la confrontació amb els estats opressors i les classes de les quals aquests estats són instruments, una aposta per la unitat. Un esforç perquè l’esquerra independentista uneixi la seva veu i digui clarament que aquest és l’únic moviment, el moviment que lluita per la unitat territorial dels PPCC i contra el seu esquarterament.

Que aquest és el moviment que ni s’acontenta ni s’enganya amb les llegendes sobre el bilingüisme i la convivència lingüística.

Que, al contrari, pren la bandera d’una comunitat lingüística discriminada que, paradoxalment, parla la pròpia llengua del país.

“300 anys docupació; 300 anys de resistència” té com a finalitat enfortir les manifestacions populars de lluita contra els estats i combatre la desmemòria i l’espanyolització exercida mitjançant un univers simbòlic capitalista, espanyolista i monàrquic que es difon a l’escola i a la universitat, a la televisió i la premsa.

Oposar als herois de la “reconciliación” i la “transición democràtica”, les experiències col·lectives de resistència antiestatal, antimonàrquica i anticapitalista.

El fet que totes les organitzacions que impulsem la campanya compartim i sentim com a pròpia aquesta experiència és el que ens porta avui aquí.

I una bona ocasió per demostrar aquest esperit combatiu i de compromís és la jornada de lluita convocada pel dia 25 d’Abril. Que des de totes les ciutats, pobles i viles s’evidenciï i es faci visible que seguim organitzats, vius i combatius!.

La lluita és l’únic camí!
Visca la terra!

Ja ho diu la dita: “Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança” . I és que aquest 25 d’abril ja farà 300 anys de la malaurada batalla perduda que va suposar l’inici de 300 anys d’ocupació espanyola.

És per això, que tan senyalada data no ha passat desapercebuda per l’Esquerra Independentista, que ha decidit engegar una campanya unitària i de caràcter nacional.

Sota el lema: “ 300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència” Endavant, Maulets, la CAJEI, Alerta solidària, El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i més de 50 casals i col·lectius locals (entre elles nuclis de la CAL, Cups) han fet una crida a l’independentisme, ha desenvolupar aquesta campanya en els propers anys.

La campanya té un objectiu clar: denunciar la situació d’opressió nacional que s’ha perllongat fins els nostres dies i que encara no està assumida per bona part de la societat catalana, alhora que pretén iniciar un procés de vertebració  i d’estructuració de l’independentisme.

La campanya està dividida en quatre eixos i es preveu  que tindrà una  durada llarga. Cal recordar que la caiguda de Mallorca va ser a l’any 1715 fet que permet que tingui una vigència de com a mínim set anys.

1. El primer dels eixos és el de la recuperació i la revisió de la memòria històrica:

Des dels pactes de silenci de la mal anomenada transició democràtica poques han estat les veus que s’han alçat per reclamar o explicar clarament i estudiar un dels episodis més grisos de la història contemporània ( 30 anys després de les primeres eleccions s’han fets els primers passos  porucs i descafeïnats per tenir una llei de la memòria històrica espanyola)

Però no només és aquest un dels episodis desconeguts de la nostra història, sinó que als Països Catalans hi ha hagut multitud d’episodis de resistència popular per fer front a les contínues imposicions que hem patit.

Aquesta és una realitat que ens han volgut fer ignorar. I per tant, és tasca nostra iniciar un seriós procés de revisió de la gent i fets històrics fonamentals per la configuració de la memòria història del nostre país.

Però més enllà de la recuperació de la memòria històrica, ens hem de plantejar com ens ha afectat i ens afecta actualment aquesta imposició espanyola.

En són alguns exemples els continus conflictes de competències,  la reforma de l’estatut i la seva aprovació, les competències exclusives de l’estat i la seva transferència...

Ningú pot negar que l’estat espanyol ens nega la nostra raó de ser.

Les ridícules  demandes dels partits polítics catalans es troben amb un mur infranquejable que s’anomena Estat Espanyol - i això que no qüestionen la constitució espanyola ni plantegen superar-la! -.

Què faria l’estat Espanyol davant les demandes legítimes de la societat civil catalana si aquestes plantegessin superar el marc legislatiu espanyol?!

La resposta és molt senzilla...

La reforma estatutària no ens ha descobert res de nou, però sí que ha servit per evidenciar de forma molt clara algunes de les qüestions que des de l’Esquerra Independentista ja fa anys que venim defensant: La via autonomista està esgotada.

I és davant aquesta situació que ens queden dues opcions molt clares:

1. Fer un pas valent, organitzar-nos i fer ús del dret a l’autodeterminació (concepte, per altra banda, reconegut per òrgans europeus).

2. O seguir submisos i subordinats a l’Estat Espanyol. Evidentment aquí s’hi inclouen tota la diversitat de matisos possibles - Més autogovern dins una espanya plural, l’espanya centrista de sempre...-

Per tant, els catalans i catalanes hem de decidir d’una vegada què som i què volem ser.

I si el que volem és ser lliures, no ens quedarà més remei que donar l’esquena a tota aquesta colla de ben alimentats parlamentaris (botiflers futuristes, vassalls d’aquests estats que ens oprimeixen constantment), o organitzar-nos i mirar sense por cap al nostre futur.

I és sobre aquestes qüestions i sobre els impediments en què ens trobem les catalanes a l’hora d’exercir el nostre lliure dret a ser, que es centren els tres eixos restants.

Per una qüestió d’espai no m’estendré massa, però a grans trets són:

2. Llengua i Cultura:

És obvi que per molt que el Rei Espanyol digui que el Castellano nunca fue lengua de imposición sinó de encuentro, el nostre país ha rebut constantment atacs uniformadors i impositors que han pretès esborrar la nostra llengua i cultura.

Sense anar gaire lluny, els processos de secessionisme lingüístic al País Valencià i les Illes o els decrets espanyolitzadors al Principat - Sense parlar del Decret de Nova planta o l’Espanya franquista-.

És per aquest motiu, que la primera mobilització que aquesta campanya ha convocat a Barcelona serà aquest 23 d’Abril a les 19’30h a Pl.Universitat.

3. Territorialitat:

També és innegable l’esforç que l’estat espanyol i francès han fet per desmembrar i posteriorment impedir la reunificació del Països Catalans.

Fins i tot  la constitució espanyola ho prohibeix expressament, i tot sigui dit de passada, aquesta constitució manté tots els tics que preocupaven al dictador (Religió, Monarquia, Llei de mercat, estat centralista...)

4. Dret a l’Autodeterminació:

Com ja he dit. Cal que d’una vegada ens marquem un horitzó clar i hi caminem amb pas ferm.

El dret a l’Autodeterminació no és només una prioritat nacionalment parlant, sinó que ens permetria desenvolupar unes polítiques socials pròpies i allunyades de les imposicions capitalistes de la UE i de l’Estat espanyol.

Disposaríem de sobirania econòmica i capacitat per legislar en qüestions tan importants com educació, treball o immigració, entre altres coses.

Per tant, ens trobem davant una campanya engrescadora que ens permet recuperar la nostra memòria història alhora que ens facilita un espai comú des d’on avançar junts cap a la independència i el socialisme.

Pd: Allò que ens ha permès seguir existint com a poble no han estat els pactes amb l’estat espanyol i francès sinó les resistències populars que han mantingut viu aquest esperit de denúncia, insubmissió  i lluita.

www.300anys.cat

Aquest dimarts ens vam quedar atònits al poder veure  Ciudadanos de segunda,  el reportatge que s’havia emès el dia abans per Telemadrid i que estava produït per El Mundo TV.

En el reportatge, que els mateixos treballadors de la cadena han criticat i titllat de demagògic, sortien una sèrie de cares conegudes:

Des de Miquel Calzada i Joel Joan, que avui juntament amb la CAL, Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua han fet públic un comunicat de rebuig al reportatge, fins a Albert Boadella i Francisco Caja que recolzaven les tesis dels guionistes.

No cal dir el grau d’indignació que he sentit al veure el reportatge. Defensar els motius que van fer necessari l’actual model d’immersió lingüística – i que sembla que des d’Espanya s’han entestat en eliminar (recordeu la imposició de l’hora més de castellà totalment injustificada i la subordinació del nostre govern) – és relativament senzill.

Tampoc és difícil afirmar que les Aules d’Acollida és un altre dels grans encerts del nostre model educatiu i que contribueixen enormement a la integració ràpida i eficaç dels nouvinguts – pel que fa al coneixement de la llengua i cultura del país d’acollida.

Per tant, estic totalment convençut que qualsevol persona – independentista o no- que conegui mínimament la realitat educativa del nostre país va poder veure la clara intencionalitat i demagògia del reportatge.

Però he dit que en el reportatge sortia un personatge anomenat Francisco Caja, i és aquí on em voldria aturar.

El senyor Francisco Caja és professor de la Facultat de Filosofia de la UB, també és el president de Profesores por la Democracia i de Convivencia Cívica Catalana i és un conegut membre del Foro Babel.

Com molts recordareu, Profesores por la Democracia van ser els impulsors de les denúncies contra els reglaments d’ús del català de les Universitats Rovira i Virgili i Pompeu Fabra.

I de Profesores por la democracia també era Josefina Albert, la polèmica professora que va ser apartada de la selectivitat per repartir controls en castellà.

Però el que ja no sap tanta gent és que Francisco Caja va rebre una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que confirmava la sanció de 18 mesos d’inhabilitació imposada pel rector de la Universitat de Barcelona, Antoni Caparrós, per haver insultat i agredit a una professora en presència dels seus alumnes.

La sala fins i tot va arribar a qualificar la decisió de “benevolent” , segons publicava el Periódico de Catalunya  de l’11 de novembre del 2000.

El mateix diari, també va publicar les paraules exactes que va dir Francisco Caja un 11 de Maig de 1994 a l’irrompre en una aula de la Facultat de Belles Arts on la professora Mar Redondo estava acabant de concretar els projectes de final de curs dels seus alumnes.

Francisco Caja va considerar que la professora s’estava apropiant de la seva franja horària i va entrar cridant:

“Eres una incompetente, una estanquera, una vendedora del Corte Inglés, incapaz, una mierda de profesora y te echaré a patadas en el culo”mentre la treia a empentes de la classe.

Per tant, poc ens ha d’estranyar la seva presència en el reportatge. De fet, és una prova més de la categoria del documental, directament proporcional a la categoria moral del professor de la UB.

I tampoc és casual la presència d’Albert Boadella. Éll va ser un dels impulsors del manifest embrionari del partit polític Ciutadans.

Casualment, també el signaven Francesc de Carreras, Arcadi Espada o Ivan tubau – tots ells grans amics i companys de lluita de Francisco Caja.

Sense anar més lluny, Iban Tubau és articulista del Mundo i catedràtic de la UAB, tot i que va començar la seva carrera com a guionista  de pel·lícules pornogràfiques.

Aquest és el conegut Ciutadà que va proclamar al Palau de la Música: “a mi Catalunya em sua la polla”.

No hi ha hagut acte d’exaltació espanyolista que ell no hi hagi estat present, fins i tot encarant-se als estudiants davant les manifestacions de rebuig per la visita d’Alejo Vidal-Quadras, Jon Juaristi, Fernando Savater o Gotzone Mora a la UB.

Però pel que més se’l coneix a la UAB és pels episodis d’assetjament sexual a alumnes durant les seves polèmiques classes.

La més sonada tingué lloc a l’any 1993 i va acabar amb un expedient obert. Resulta que a mitja classe de redacció periodística va callar en sec i es va quedar mirant una alumna tot dient-li en veu alta: “No puedo concentrarme viendo tu cara porque tienes pinta de chuparla tan bien...”

I precisament, com que només va acabar en expedient, va seguir amb les seves dinàmiques que van desencadenar nous expedients:

Davant una pregunta feta a la classe, una noia va aixecar la mà i va donar la resposta correcta en francès (era el nom d’un autor). Expliquen que l'individu va contestar: "Tus labios seguro que hacen un francés tan bien como lo pronuncian"

I ells pretenen jutjar el nostre sistema educatiu...

A banda d’aquests polèmics currículums, el que tenen en comú Francisco Caja, Albert Boadella, Ivan Tubau, Francesc de Carreras i Arcadi Espada és el seu odi anticatalanista.

I es dóna la casualitat que tots coincideixen o han coincidit en espais comuns com el Foro Babel, Convivencia Civíca, Profesores por la democracia o més recentment Ciutadans.

Conclusió: Hi ha un conglomerat d’organitzacions i persones que ja fa molts anys que fomenten l’odi anticatalanista a voltes disfrassant-lo de progressisme, altres atacant-lo directament i sempre presentant-se com a víctimes dels botxins de la llibertat i els culpables de la imposició violenta

És precisament d’aquest entorn d’on prové el reportatge Ciudadanos de segunda (fins i tot el nom és malintencionat).

Però per sort, els promotors són els qui són i ja fa massa anys que els coneixem.

I tenen tres ascons al Parlament.

Reflexionem-hi.