pensaments

Des de l’atemptat de les torres bessones,  hem entrat de forma ràpida a l’era de la vigilància permanent i les polítiques de control.

Sembla que el concepte de Tolerància zero aplicat per Giuliani a  Nova York s’ha expandit com una epidèmia per tota Europa.

Aquest tipus de polítiques repressives pretenen eliminar o amagar les conseqüències directes d’un sistema socio-econòmic salvatge que fomenta les desigualtats socials i la marginació, alhora que sota el discurs de la inversió en seguretat  amaguen la desregularització econòmica ( no hi ha una legislació que condemni l’especulació o la superexplotació laboral) i el dèficit en inversions socials que aquest sistema liberal promou.

És a dir, les conseqüències del sistema capitalista són la pobresa, la marginació, la precarietat, la guetització i un creixent descontentament dels sectors més desafavorits de la societat que es tradueix en conflictivitat social.

Davant aquesta evidència els governants elegits pel poble però dirigits per les multinacionals tenien dues opcions:

-          Inversió en polítiques socials per intentar disminuir aquestes desigualtats, entre altres coses.

-          Eliminar o amagar aquests sectors desagradables.

-          També hi ha una tercera opció que és canviar radicalment de sistema i adoptar-ne un de just on les desigualtats no existeixin (però per ells no és una opció. Això només serà possible quan les classes desafavorides –i per tant, majoritàries- ens autoorganitzem i imposem el canvi).

L’aplicació d’aquesta legislació als EEUU va comportar l’augment d’un milió set-cents  mil presos(en trenta anys van passar de 300.000 a 2 milions).

A França tampoc ha estat diferent. Sarkozy va instaurar la tolerància zero al 2001 i des de llavors fins avui les presons franceses consten amb 60.000 presos més ( i un enorme clima de tensió social, com hem pogut apreciar amb les revoltes dels suburbis, els enfrontaments al metro de fa pocs dies o la retirada del contracte de primera feina)

Suposo que és per això que el Govern Català repeteix contínuament que fan falta més presons.

A Barcelona, la tolerància zero va venir de la mà de l’actual Ministre Joan Clos. Finalment el tripartit a l’ajuntament de Barcelona adoptava les velles reivindicacions de la dreta i ho plasmava amb la tan criticada Ordenança del civisme. Cal recordar que l’ordenança va ser aprovada amb l’oposició de la Universitat de Barcelona i dels moviments socials de la ciutat.

Però anem a pams.

Per aprovar una llei d’excepció d’aquestes característiques cal situar al centre del debat polític i mediàtic qüestions que fins llavors han preocupat ben poc als ciutadans:

Inseguretat ciutadana, violència urbana, delinqüència (moltes vegades lligada a la immigració) i incivisme. Aquests van ser els termes repetits fins a l’extenuació.

No és estrany que La Vanguardia, tres mesos abans de l’aprovació de la llei, dediqués 32 portades a conductes que anaven en contra de la convivència (per posar només un exemple)

I un cop aprovada l’Ordenança ja tenien via lliure per netejar la ciutat.

És a dir, calia promoure un clima social d’inseguretat, de desconfiança i de por per poder justificar l’aplicació de polítiques d’excepció que van en contra de la nostra llibertat individual i col·lectiva.

Així doncs, i gràcies a la Tolerància zero, ens graven quan caminem per alguns carrers, quan entrem al metro, quan anem a treure diners, quan ens manifestem per una causa justa o ens hem de justificar permanentment per dur una estètica concreta o tenir un color de pell determinat (estem sota sospita permanent).

Per no parlar de llistes negres, escoltes telefòniques, rastrejaments virtuals i escorcolls inacabables en els aeroports en nom de la nostra seguretat.

I aquesta és una de les altres característiques de la Tolerància zero, canviar el significat dels conceptes i fer-nos veure que tot es fa pel nostre bé:

Tenim una ordenança cívica que pretén esborrar els elements desagradables o incòmodes de la ciutat. Tenim escorcolls, seguiments i gravacions en nom de la nostra llibertat. I una policia que aplica lleis d’excepció i polítiques repressives per la nostra seguretat.

I és així com arribem a la segona fase:

Qui són els responsables d’aplicar l’ordenança? Qui són els encarregats de mantenir l’ordre social existent i fer la feina bruta dels encorbats de butxaca plena? 

Us sonen els conceptes: Policia de proximitat, policia catalana amb nou tarannà o la Guardia Urbana et farà més agradable la ciutat...

Cal netejar la imatge dels cossos encarregats d’aplicar aquestes noves polítiques.

I la manera més adient és apropant-los als ciutadans (fer-los més humans) alhora que es porten a  terme campanyes mediàtiques de suport i recolzament de les seves pràctiques.

És per això que ens hem trobat amb desenes de titulars sobre el desplegament dels Mossos i amb articles sencers lloant els “encerts” en les seves pràctiques (fins i tot partits d’agermanament a Gràcia...).

També ens han presentat a la Guàrdia Urbana com un cos que ajuda al ciutadà en les seves problemàtiques quotidianes (amb el permís dels UPAS, és clar.)

I ens queda l’educació. 

Per tots és sabut que l’educació és el primer que intenten controlar les classes dominants quan arriben al poder.

L’educació, i cada vegada més, exerceix d’element de transmissió dels valors existents (la pedagogia activa i transformadora de Freire sembla una utopia allunyada de la realitat, tot i que ha demostrat ser molt vàlida...)

Així doncs, no ens ha d’estranyar l’intent de control de certs sectors  pel que fa als plans educatius i als continguts curriculars.

Alguns exemples l’aposta per l’escola concertada de CIU, les diferents reformes (des del café para todos a la LOGSE) del PSOE, o l’intent del PP amb la  LOE.

Cal aprofitar l’escolarització no per fomentar l’esperit crític, com es diu, sinó per transmetre el contingut d’aquests nous valors.

I és per això que aquest any, i seguin l’exemple de l’educació viària de la Guàrdia Urbana, els Mossos d’esquadra s’han posat en contacte amb la totalitat d’escoles públiques de Barcelona per oferir-los els seus serveis.

La proposta eren unes classes de civisme programades i aplicades per alguns agents del cos.

El que dèiem, la mateixa policia que - segons han denunciat algunes organitzacions civils- pitjor tracte ha donat a les persones nouvingudes (abús de poder i tortures) ara dóna classes als nostres infants.

Sí, la mateixa policia que va detenir més de 40 estudiants que es manifestaven (persones crítiques que exercien el seu legítim dret de denunciar el tractat privatitzador de Bolonya) ara els dóna classes.

La policia que cada any (conjuntament amb la policia nacional i la guàrdia civil) rep crítiques d’Amnistia Internacional i altres organitzacions per permetre o no complir els protocols per l’abolició de la tortura, ara pretén donar classes de civisme, valors i drets humans.

La transmissió del sistema de valors actuals...

I per això, no ens ha d’estranyar que  en el Saló de l’Ensenyament d’enguany trobem un stand dels Mossos d’Esquadra i un altre de l’Exèrcit espanyol al costat del de les universitats i cicles formatius...

Un nou intent dels nostres governats de netejar la imatge d’aquests cossos i vendre’ls com una opció formativa més.

Però nosaltres, igual que els joves del SEPC, no som tontos - que diu l’anunci.

Nosaltres sabem que l’exèrcit que va envair l’Iraq (entre moltes altres coses) mai serà un exèrcit que fomenti la pau.

I que una policia que reprimeix a treballadors, veïnes, joves, estudiants i immigrants mai serà de proximitat.

Nosaltres sabem que el fet que promoguin polítiques de control no ens fa més lliures ni segurs. Com també sabem que els que fan aquestes lleis i els que les apliquen són els culpables de la nostra situació - no els nostres representants ni protectors.

www.sepc.cat

La memòria és a voltes llaminera, selectiva amb les coses que li interessen; preferim distorsionar  o transvestir el record al nostre gust i necessitat,  o oblidar definitivament per no sentir-nos culpables.

I això sembla que és el que ha passat amb el cas dels quatre okupes “d’origen no espanyol” que deia el mestre de l’engany o de l’ocultació de la veritat, que no vol dir mentida diuen els culpables...

Aquests dilluns vam conèixer l’arxivament del cas Veiret. Més d’un mitjà haurà enfocat el teleobjectiu directament a la seva ombra per evitar captar el roig de les seves galtes, i el codi deontològic penjat a la lleixa més alta del despatx del seguidisme o dels interessos amagats.

Potser el roig haurà passat tant de puntetes com la notícia entre els mitjans de comunicació...

Però diguem-ho clar: Les quatre persones que vivien al pis del carrer Urgell ni eren okupes ni havien comès un delicte d’usurpació.

L’escrit que la fiscalia ha enviat al jutjat d’instrucció núm.7 de Barcelona desmunta totes les al·legacions de Veiret: Ni era l’únic propietari, ni el pis estava habitable (tot i que això no li va impedir llogar-lo), ni els ocupants eren persones estranyes a ell.

Les dades que va amagar són que tota la finca del carrer Urgell núm.72 és propietat de la seva família ( ell n’és copropietari) i que el pis en qüestió va ser llogat a Paola Díaz (per tant es verifica la versió dels joves que deien que una senyora els hi anava a cobrar el lloguer cada mes).

Recordem que tot aquest muntatge del Senyor Veiret, amb numeret de canvi de pany i plorera per no tenir on anar a dormir inclosa, el va  fer presumptament aconsellat per la seva amiga Montserrat Nebrera i va posar al centre del debat públic (o criminalització mediàtica) el tema de l’okupació.

La conseqüència  de tot plegat va ser el que ara coneixem com a Desallotjament Exprés: desallotjaments en caràcter d’urgència. Aquest procediment es va començar a utilitzar amb el desallotjament de la Makabra – amb sorpresa del jutge inclosa- i a partir del cas Veiret ara s’utilitza amb regularitat( i no oblidem que els Mossos ja han demanat tenir competències per actuar d’ofici davant alguns desallotjaments urgents...)

Però aquesta no va ser l’única sorpresa.

L’endemà al matí, suposo que era molt urgent, ens vam trobar amb tres desallotjaments consecutius a Barcelona.

La urgència, com haureu deduït, era per contrarestar precisament aquest cas. Desviar l’atenció sobre el tractament injust que havien rebut quatre persones (una de les quals també va perdre la feina) i centrar-lo en el moviment desobedient d’okupacions.

I un d’aquests desallotjaments d’urgència es va produir a la nostra Vila.  Concretament va patir-lo l’AJG i l’espai que van alliberar divendres passat al carrer Milà i Fontanals número 6.

Suposo que okupar una escola que duia més d’un any abandonada per convertir-la en un espai de referència pels joves del barri és un delicte totalment inadmissible.

I que l’AJG hagués pactat amb alguns veïns i veïnes la cessió d’un espai per guardar el decorat de festes o que s’hagués compromès  a cedir un altre espai a un esplai de la Vila és una actitud que els graciencs no podem tolerar.

També corren rumors que l’Assemblea de Joves de Gràcia havia convocat per dimecres una assemblea oberta a totes les veïnes, associacions i organitzacions del barri per informar-los del projecte i convidar-los a sumar-s’hi.´

Es diu que volien aprofitar aquest dia per deixar clar que aquest nou espai no seria un bar, ni un local d’oci nocturn, sinó que responia a les necessitats que tenen els joves de la Vila de Gràcia de tenir un espai des d’on poder organitzar-se i participar de forma activa en la transformació social dels barris i viles dels Països Catalans.

Però no sé si creure-m’ho perquè diuen que són molt dolents; fins i tot algú m’ha confessat, amb veu entretallada, que més d’un tenia banyes i uns ullals dignes de les millors pel·lícules del Wes Craven.

Ja veieu estic fet un mar de dubtes... (EL GUIÓ DIU: Somriures)

El que sí que tinc clar, però, és que la repressió mai acabarà amb el moviment desobedient d’okupacions. I no ho farà precisament per això, perquè és un moviment desobedient.

Aquí ningú busca solucions personals o locals sinó solucions estructurals.

I per tant, el moviment okupa s’acabarà el dia que s’acabi l’especulació.

I més desallotjaments i repressió només portaran més okupacions i un canvi d’estratègia d’aquest moviment sumat a un increment de la tensió i confrontació social( fet no desitjat per ningú)

Per acabar, un consell adreçat als gestors, buròcrates, detractors i partidaris d’acabar amb l’okupació: treballeu de forma seriosa per acabar d’una vegada amb l’especulació immobiliària i ja veureu com desapareixen els okupes.

Llàstima que potser dediquen tant odi i esforços  contra  el moviment okupa, precisament perquè els mouen altres interessos...

Mentrestant, seguirem aquí entre desallotjaments exprés i nous contractes signats pels violents i vertaders lladres de vides i de la son dels que ens costa arribar a final de mes...

Avui s’estrena als cines de Barcelona la pel·lícula Llach: la revolta permanent de Lluís Danés.

Noranta minuts que repassen la trajectòria del cantautor català i els fets que van tenir lloc a Vitoria el 3 de Març de 1976.

Com moltes sabreu, va ser en aquest maleït dia tacat de sang que la policia va gasejar l’interior de la parròquia de San Francisco de Asís on estaven tancats milers de treballadors per reclamar els seus drets laborals i sindicals. Els van obligar a sortir per després tirotejar-los a sang freda i sense tremolar-los el pols.

El resultat va ser cinc morts i un centenar de ferits. No hem d’oblidar que en aquell moment Rodolfo Martín Villa (que també surt a la pel·lícula) era ministre d’Afers Sindicals i que Manuel Fraga Iribarne era el responsable del Ministeri de Governació (fent un acte de memòria històrica direm que aquest personatge mai s’ha disculpat ni per això ni per res del que va fer durant els anys de responsabilitats en la dictadura Franquista).

I és pensant en aquestes morts i en les moltes lluites obreres que ens han precedit i ens han permès trobar un marc laboral més amable (reducció de jornada, dret a vaga...) que m’ha vingut al cap el tancament de SAS.  

I de SAS he passat a Mercadona, i de Mercadona a Miniwatt, i de Miniwatt a SEAT, i de SEAT a Ibèria, i de Iberia a Parcs i Jardins, i de Parcs i Jardins a la Vanguardia, i de la Vanguardia a Braun... i m’he dit: Para!

Però el més preocupant és que aquesta petita llista de conflictes laborals dels dos últims anys (i penseu que la llista és molt més llarga, Novalux, Samsung, Telefònica...) no ha tingut cap mena de ressò mediàtic (vertaders experts en el do de la creació d’estats d’opinió) ni repercussió política (no diuen que són els que vetllen pels nostres interessos?).

I us proposo un petit exercici de reflexió: Quants conflictes d’aquests coneixeu? Sabeu exactament què ha passat?

Sabeu, per exemple, que SEAT va acomiadar 660 treballadors alguns dels quals han hagut de ser readmesos després que el Tribunal Superior de Justícia els declarés nuls?

I els Sindicats, ja ho van permetre? No ben bé, CCOO i UGT es va afanyar a pactar i ha salvar la poltroneta i el respecte dels qui els paguen sopars de duro o de 40 euros mentre altres companys es veien fent cua a les llistes de l’INEM. Aquest va ser un cas escandalós de purga sindical on delegats d’altres sindicats i persones compromeses es van veure al carrer per parlar massa...

O que els directius de Miniwatt, igual que ara volen fer els de SAS, van tancar la seva planta de la zona franca perquè els beneficis havien disminuït i es van apuntar al xollo de les deslocalitzacions i de l’explotació global sense fronteres?

I els treballadors? 362 persones a engrossir les llistes d’aturats. Resulta que 120 d’aquestes treballadores tenien entre 45 i 54 anys i un contracte fix que ara esdevenia paper mullat.

I la feina? Que no ens falti!

O que una reestructuració salvatge a Iberia va portar als seus treballadors a ocupar les pistes de l’aeroport del Prat per denunciar la seva situació i fer-la pública (aquesta és una de les poques maneres que tenim perquè ens facin  cas, deien) i la conseqüència va ser la creació d’un estat d’opinió en contra i demandes penals de 4 a 10 anys de presó per les 78 persones acusades.

I que la resposta a les mobilitzacions dels treballadors de Parcs i Jardins per evitar-ne la privatització van ser querelles criminals i amenaces de sanció, ho sabíeu?

Repressió. Aquesta és la solució màgica per silenciar protestes justes mentre els empresaris, directius i responsables dels tancaments, deslocalitzacions, acomiadaments i fraus massius segueixen amb la impunitat que la lògica d’aquest sistema els permet (i fins i tot se’ls condecora amb la Creu de Sant Jordi).

I tot gràcies  a la permissivitat, o passivitat, d’aquest nostre govern “progressista i d’esquerres” i d’una societat adormida o cansada de tant treballar per anar tirant.

Alguns ens parlen de xifres, dades i previsions. Aquí i ara, nosaltres parlem de vida, d’arribar a final de mes, d’infants i vivenda – conceptes més humans -.

Però no us deprimiu que avui anirem al cine.

I sortirem accelerats i indignats per tanta injustícia tot recordant a la molt premiada pel·lícula Salvador (¡quién se mueva no sale en la foto!) però oblidarem, o torçarem la mirada al saber que a la Núria Pórtules (igual que als companys de Torà) se li ha aplicat la llei antiterrorista i que aquest any haurà d’anar a l’Audiència Nacional per intentar demostrar que pensar diferent no és delicte, i que la solidaritat tampoc ho és.

A mi, mentre escrivia aquest article, m’han vingut al cap aquells que en la intimitat recorden amb nostàlgia aquell Maig a la democràtica França (fins i tot assisteixen a exposicions i xerrades) però alhora reprimeixen i condemnen els “violents” moviments socials de la nostra ciutat.

Altre temps?

Incoherència?

Hipocresia?

La revolta permanent?

La desmobilització silenciosa...

Sempre és un bon moment per reflexionar al voltant del model de ciutat que ens imposen i sobre l’ús del carrer com a espai públic. Però aquests dies, i llegint amb preocupació algun article d’opinió publicat a l’Independent de Gràcia, ho he trobat més necessari que mai.

Un dels articles denunciava les molèsties que li produïen uns petits monstres insuportables que somiaven ser Ronaldinho a la Plaça del Raspall – suposo que l’autora no forma part de la generació Play-Station (alguns dels quals potser mai no han trepitjat el carrer per fer “malifetes” ¿sic? o jugar a fet i amagar...) i per tant, ni que sigui per empatia, hauria d’entendre que només són això: Nens i nenes jugant en un espai públic...

El segon article definia Barcelona com una ciutat bruta, sorollosa i plena de pintades per tot arreu. L’autor, això sí, volia ser constructiu i proposava solucions: fermesa i sancions. Fins i tot, en una de les seves afirmacions més clarividents, deia que havíem de trencar amb la idea de que a Barcelona la vida es fa al carrer.

Dos articles, una mateixa idea:

La imatge de ciutat que ens han repetit, una i mil vegades, des dels mitjans de comunicació i l’Ajuntament com si es tractés d’una cacofonia delirant fins a l’extenuació. Afanyem-nos a hipnotitzar el personal que l’ordenança del Civisme té poc suport popular i hem de convèncer de forma ràpida i contundent.

I així és com ens han presentat a certs sectors de la població com l’ovella negra de la pel·lícula o un càncer que cal extirpar. És així com han posat els ingredients necessaris dins l’olla de l’incivisme per passar-los pel túrmix de la repressió.

En la selecta llista trobem els nouvinguts, les treballadores sexuals, els artistes de carrer, els indigents, els moviments socials, els patinadors i tot aquell qui gosi molestar la tranquil·litat i el benestar d’aquestes nostres classes mitjanes acomodades i ben assegudes a la seva butaca del progressisme amb butxaca plena o la hipoteca del confort.

La idea era clara: allò que no es veu no molesta.

Calia expulsar del centre d’aquesta ciutat cosmopolita, fashion i pijointel·lectual la depauperació a la qual aquest sistema ferotge i agressiu aboca a certes persones. I de passada, i aprofitant l’avinentesa, es podia seguir reprimint als moviments socials i a tot aquell qui no els agradés.

I la salsa? Una bona dosi d’inseguretat ciutadana, tres cents cinquanta violents, brutícia per tot arreu i un soroll insuportable que converteixi les verbenes i festes populars en discoteques de luxe i bars minimalistes (això sí, correctament insonoritzats) de vuit euros la copa. - Ja veuràs com els propietaris ens ho agraeixen!-.

Serà que sóc un nostàlgic i m’agrada recordar com jo també jugava a les places usant els portals o les persianes baixades de les botigues com a porteries.

I que al carrer també va ser on tu i jo ens vam conèixer – en aquella festa, recordes? - i ens fèiem els primers petons, amagats en els angles foscos de les cantonades amagades.

El carrer és on et trobes un amic per sorpresa, i la tarda es torna nit assegut en un banc de la plaça amb la companyia d’un parell de llaunes de cervesa.

I el carrer és el lloc on sempre s’han denunciat les injustícies, on s’ha demanat millores, on han nascut les utopies, on han esclatat les revoltes, on han sobreviscut els somnis moribunds i s’ha expressat la ràbia continguda, on hem vist néixer el dia per primer cop.

I sembla que aquests que volen una ciutat ordenada i obedient amb ordenances que es fan grans gràcies a les” noves classes perilloses”, que inspirant-se amb l’higienisme social del XIX volen veure neutralitzades i expulsades al preu que sigui, s’obliden d’una cosa.

S’obliden que el carrer és una de les poques coses que encara és de tots i que és un espai perfecte per coneixe’ns, per gaudir, per viure i per reivindicar una societat més justa i un model de vida diferent.

PD: Segueixo esperant un estudi, acompanyat d’alarma social – no sobre l’augment de conductes incíviques – sinó sobre la devastació que els nostres barris han patit a mans del disseny urbà (que diu Manuel Delgado).

I afegeix: Perquè si un contenidor cremant és vandalisme, què són excavadores ensorrant els nostres barris històrics i populars desallotjats en massa?

Suposo que ara ens diran que faltaven aparcaments, pisos d’oficines i potser un bloc de pisos de protecció oficial...