Pau Riba a l'Auditori de Barcelona
Ara fa 35 anys, enmig de la revolució de l'era Aquari - quan la joventut va prendre veu i consciència contra la guerra del Vietnam, els estudiants van fer cremar els carrers de París i semblava que el Franquisme començava a estar malferit - es va presentar el disc Dioptria ( Concèntric, 1970) de Pau Riba.
Pau Riba i Romeva no era un desconegut, havia cofundat el Grup de Folk on va treballar amb gent com Jordi Batiste, Jaume Sisa o Oriol Tramvia, però aviat va voler experimentar en solitari.
I després d'alguns SG com Taxista (Concèntric, 1967), Pau i Jordi (concèntric, 1968), Noia de Porcellana (1968) i L'home estàtic (Concèntric, 1969), neix l'LP Dioptria.
El Dioptria havia de ser un doble àlbum però va aparèixer fraccionat en dues entregues per raons únicament econòmiques. Això sí, la carpeta estava pensada per dos vinils, fet que demostrava que en breu sortiria la segona entrega. I així va ser, la segona part va aparèixer un any més tard (Dioptria 2, concèntric, 1971).
En el disc 1 Pau Riba es va inspirar en les primeres experiències de la "música concreta" ( la música de Mestres Quadreny i altres precursors de la música experimental). Però alhora, volia que fos un disc "rocker" i és així com va entrar en contacte amb el Toti Soler i els altres membres de la banda Om qui li van fer tots els arranjaments .
En el disc 2 es pot notar més la influència dels Música dispersa que el van impressionar molt. Tot i que els Om ja estaven treballant en els arranjaments d'aquest segon disc, Pau Riba va voler girar full i va demanar als músics de Música dispersa que participessin a la gravació. Deia que practicaven un tipus de música molt adequat a les seves noves idees, van aportar-hi un tractament més ètnic i folk.
Pel que fa al contingut, el disc pretenia trencar amb tots els vincles familiars i alhora fer una crítica a l'ambient de tardofranquisme que es vivia. No podem oblidar que Pau Riba provenia d'una família de la burgesia intel·lectual (els seus avis eren el Carles Riba i la Clementina Arderiu).
Però aquesta valoració tan positiva que actualment li atorga la crítica no sempre ha estat així:
Pau Riba va tenir molts problemes per presentar l'espectacle del Dioptria 1. Primerament, el volia estrenar a l'aristocràtic Liceu i encabir un cotxe a l'escenari. La negativa va ser rotunda. Posteriorment, va optar per demanar el Palau de la Música (més proper a la intel·lectualitat burgesa) i hi va arribar a un acord.
El concert ja estava anunciat pel 28 de desembre però al final li van comunicar que no seria possible. Pau Riba va passar a l'acció i va enviar a can Millet (gestors del Palau) una botifarra catalana dins una capsa d'orquídies llaçada amb les quatre barres.
I és així, com 35 anys després ens trobem amb l'homenatge que el Grup Enderrock li ha fet a l'Auditori per celebrar que la crítica musical l'ha oficialitzat com el millor disc de la música en català del segle XX.
En un primer moment, Pau Riba no hi va estar gaire d'acord però al final el van convèncer perquè hi assistís com a públic. Tot i que va negar-se a participar-hi.
En el moment de la seva entrada, direcció a la fila 1, l'Auditori es va fondre en un sonor aplaudiment, fet que demostrava l'admiració i l'entrega d'un públic que de ben segur esperava el merescut reconeixent que al Pau li pertoca.
I l'espectacle va començar amb Jordi Sabatés (que també havia participat en l'original) interpretant una llarguíssima Suite Dioptria que va donar pas a la sèrie d'actuacions planes i gens originals que de ben segur el públic no esperàvem.
Semblava que els intèrprets estaven més preocupats per no espatllar que per innovar. I es van limitar a entonar correctament i passar amb un aprovat quan l'espectacle podia ser de matrícula.
Llibert Fortuny, David Soler i la seva banda van realitzar un treball molt seriós en la reescriptura de les partitures i la seva execució però es van quedar lluny de la transgressió i l'esperit del Dioptria original
Gerard Quintana en cap moment va aconseguir aixecar l'home estàtic i Pastora (els fills del Pau) van versionar amb molt poca gràcia i de forma intranscendent la genial Ars Eròtica (non est mihi).
Davant tanta grisor només caldria destacar la Noia de porcellana de Pascal Comelade que és qui més es va apropar a la sensibilitat i originalitat del disc, com també l'actuació no presencial d'Albert Pla que va enviar un vídeo molt casolà on interpretava i escenificava la Cançó 7a en colors.
Al final de l'espectacle els fills de Pau Riba, Caïm i Pauet, van aconseguir fer-lo pujar a l'escenari a dir algunes paraules
"Pel que veig, l'edifici del rock s'ha enderrockat amb mí" va sentenciar fent un maliciós joc de paraules referint-se a les actuacions i als productors de l'espectacle.
I per acabar, un surrealista intercanvi amb el públic i la marxa de tots els músics fent la conga al so d'una cançó improvisada per Riba.
Encara no havia desaparegut el segon músic de l'escenari i el públic ja estava escales amunt per no trobar-se les típiques cues de la sortida. Un fet del tot revel·lador si el comparem amb la predisposició d'aquest mateix públic a l'inici de la vetllada.
