Manifestació del 23 d'abril a Barcelona
Aquest dilluns al vespre, diada de Sant Jordi, la manifestació convocada sota el lema “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”, ha transcorregut pels carrers més cèntrics de Barcelona i ha aplegat centenars d’assistents. Al final de la manifestació la policia ha detingut tres joves, que han estat posats en llibertat unes hores més tard.
Aquesta marxa s’inscrivia en la campanya unitària de les organitzacions de l’esquerra independentista que vol recordar la vigència de la resistència a l’ocupació política del nostre país. Els centenars de persones que han participat de l’acte han circulat des de la plaça Universitat fins a la plaça del Rei.
Segons informa Alerta Solidària, ha destacat la presència d’agents de policia de paisà que han començat a demanar identificacions un cop la marxa s’ha dissolt. Sense motiu aparent, els Mosos han realitzat 3 detencions i algunes persones han estat retingudes una llarga estona.
Una d’aquestes persones retingudes, a l’alçada del carrer Ferran, ha estat un menor d’edat. De les detencions, testimonis presencials n’han pogut narrar l’abús d’autoritat practicat pels agents quan han llançat al terra alguns dels detinguts. Més tard, cap a les 22′00 del vespre, tots els detinguts han estat posats en llibertat amb càrrecs (delicte de desordres i de danys).
Una actuació que contribuïa també a recordar el paper dels Mossos com a policia botiflera al servei dels ocupants al Principat al llarg d’aquests tres-cents anys.
A continuació, adjunto el parlament que un portaveu de la campanya ha fet al finalitzar l'acte:
300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència
Les últimes reformes estatutàries mostren la inviabilitat d’un camí pactat cap al reconeixement dels drets nacionals dels Països Catalans.
Ara, més que mai, en el tercer centenari de la batalla d’Almansa, cal fer balanç i veure que allò que ens ha mantingut vius com a poble ha estat l’esperit de resistència:
Des del famós setge de Barcelona el 1714, fins les experiències més modernes passant per la lluita constant dels treballadors catalans contra els estats capitalistes espanyol i francès. Allò que ens ha convertit en el que som, un poble sotmès, és l’esperit servil dels que busquen de l’ocupant un tracte de privilegi. Recordar la història d’aquest país, especialment ara que està de moda parlar d’això que en diuen memòria històrica, no és, per tant, un exercici intel·lectual. És evidenciar quina és la naturalesa de l’opressió que pateixen els PPCC.
Després d’un procés de reformes jurídiques en el qual, els botiflers d’ara, per enèssima vegada, han mostrat a les treballadores catalanes molt millor del que mai no ho hauríem fet nosaltres com n’és d’innocu això que anomenen autogovern.
La qüestió als PPCC es mostra clara i neta: o s’està al camp de la resistència o s’està al camp de l’ocupació.
Això és el que la campanya que us presentem avui vol transmetre. I això no és, com hem dit, un exercici intel·lectual, ni un divertiment per a historiadors. Rememorar a Barcelona, o a Palma, la caiguda d’Almansa, l’11 de setembre a València o a Alacant, és prendre consciència que vam ser ocupats en la mateixa batalla perquè som el mateix poble.
El regionalisme que commemora el setge de Barcelona al Principat però ignora el tercer centenari de la caiguda d’Almansa, oblida que de la mateixa manera que Xàtiva o València, enguany també farà 300 anys de la caiguda de Lleida. Però, des de l’esquerra Independentista, volem que aquesta campanya serveixi per transmetre als catalans i les catalanes, en què consisteix, ara i aquí, l’opressió nacional.
Com es manifesta a nivell polític, territorial i lingüístic? Per què les oligarquies de l’estat i la nostra pròpia, a Barcelona, a València i a Palma, treballen colze amb colze per assegurar-se que els catalans no exerceixin mai el seu dret a decidir, és més, que no existeixin com a tals?
Totes les opcions autonomistes (es defineixin o no com a tals) han mostrat amb la màxima claredat fins quin punt el seu negoci no té gens a veure amb els PPCC, ni amb l’autodeterminació ni, per suposat, amb els drets dels treballadors i les treballadores. El descrèdit de la mentida autonomista, sigui en la versió pujolista, zaplanista o qualsevol altra- és inevitable. Però depèn de la nostra fortalesa fer-lo evident.
Per això “300 anys d’ocupació; 300 anys de resistència” és, a més d’una aposta per la confrontació amb els estats opressors i les classes de les quals aquests estats són instruments, una aposta per la unitat. Un esforç perquè l’esquerra independentista uneixi la seva veu i digui clarament que aquest és l’únic moviment, el moviment que lluita per la unitat territorial dels PPCC i contra el seu esquarterament.
Que aquest és el moviment que ni s’acontenta ni s’enganya amb les llegendes sobre el bilingüisme i la convivència lingüística.
Que, al contrari, pren la bandera d’una comunitat lingüística discriminada que, paradoxalment, parla la pròpia llengua del país.
“300 anys docupació; 300 anys de resistència” té com a finalitat enfortir les manifestacions populars de lluita contra els estats i combatre la desmemòria i l’espanyolització exercida mitjançant un univers simbòlic capitalista, espanyolista i monàrquic que es difon a l’escola i a la universitat, a la televisió i la premsa.
Oposar als herois de la “reconciliación” i la “transición democràtica”, les experiències col·lectives de resistència antiestatal, antimonàrquica i anticapitalista.
El fet que totes les organitzacions que impulsem la campanya compartim i sentim com a pròpia aquesta experiència és el que ens porta avui aquí.
I una bona ocasió per demostrar aquest esperit combatiu i de compromís és la jornada de lluita convocada pel dia 25 d’Abril. Que des de totes les ciutats, pobles i viles s’evidenciï i es faci visible que seguim organitzats, vius i combatius!.
La lluita és l’únic camí!
Visca la terra!
