300 d’ocupació, 300 anys de resistència
Ja ho diu la dita: “Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança” . I és que aquest 25 d’abril ja farà 300 anys de la malaurada batalla perduda que va suposar l’inici de 300 anys d’ocupació espanyola.
És per això, que tan senyalada data no ha passat desapercebuda per l’Esquerra Independentista, que ha decidit engegar una campanya unitària i de caràcter nacional.
Sota el lema: “ 300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència” Endavant, Maulets, la CAJEI, Alerta solidària, El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i més de 50 casals i col·lectius locals (entre elles nuclis de la CAL, Cups) han fet una crida a l’independentisme, ha desenvolupar aquesta campanya en els propers anys.
La campanya té un objectiu clar: denunciar la situació d’opressió nacional que s’ha perllongat fins els nostres dies i que encara no està assumida per bona part de la societat catalana, alhora que pretén iniciar un procés de vertebració i d’estructuració de l’independentisme.
La campanya està dividida en quatre eixos i es preveu que tindrà una durada llarga. Cal recordar que la caiguda de Mallorca va ser a l’any 1715 fet que permet que tingui una vigència de com a mínim set anys.
1. El primer dels eixos és el de la recuperació i la revisió de la memòria històrica:
Des dels pactes de silenci de la mal anomenada transició democràtica poques han estat les veus que s’han alçat per reclamar o explicar clarament i estudiar un dels episodis més grisos de la història contemporània ( 30 anys després de les primeres eleccions s’han fets els primers passos porucs i descafeïnats per tenir una llei de la memòria històrica espanyola)
Però no només és aquest un dels episodis desconeguts de la nostra història, sinó que als Països Catalans hi ha hagut multitud d’episodis de resistència popular per fer front a les contínues imposicions que hem patit.
Aquesta és una realitat que ens han volgut fer ignorar. I per tant, és tasca nostra iniciar un seriós procés de revisió de la gent i fets històrics fonamentals per la configuració de la memòria història del nostre país.
Però més enllà de la recuperació de la memòria històrica, ens hem de plantejar com ens ha afectat i ens afecta actualment aquesta imposició espanyola.
En són alguns exemples els continus conflictes de competències, la reforma de l’estatut i la seva aprovació, les competències exclusives de l’estat i la seva transferència...
Ningú pot negar que l’estat espanyol ens nega la nostra raó de ser.
Les ridícules demandes dels partits polítics catalans es troben amb un mur infranquejable que s’anomena Estat Espanyol - i això que no qüestionen la constitució espanyola ni plantegen superar-la! -.
Què faria l’estat Espanyol davant les demandes legítimes de la societat civil catalana si aquestes plantegessin superar el marc legislatiu espanyol?!
La resposta és molt senzilla...
La reforma estatutària no ens ha descobert res de nou, però sí que ha servit per evidenciar de forma molt clara algunes de les qüestions que des de l’Esquerra Independentista ja fa anys que venim defensant: La via autonomista està esgotada.
I és davant aquesta situació que ens queden dues opcions molt clares:
1. Fer un pas valent, organitzar-nos i fer ús del dret a l’autodeterminació (concepte, per altra banda, reconegut per òrgans europeus).
2. O seguir submisos i subordinats a l’Estat Espanyol. Evidentment aquí s’hi inclouen tota la diversitat de matisos possibles - Més autogovern dins una espanya plural, l’espanya centrista de sempre...-
Per tant, els catalans i catalanes hem de decidir d’una vegada què som i què volem ser.
I si el que volem és ser lliures, no ens quedarà més remei que donar l’esquena a tota aquesta colla de ben alimentats parlamentaris (botiflers futuristes, vassalls d’aquests estats que ens oprimeixen constantment), o organitzar-nos i mirar sense por cap al nostre futur.
I és sobre aquestes qüestions i sobre els impediments en què ens trobem les catalanes a l’hora d’exercir el nostre lliure dret a ser, que es centren els tres eixos restants.
Per una qüestió d’espai no m’estendré massa, però a grans trets són:
2. Llengua i Cultura:
És obvi que per molt que el Rei Espanyol digui que el Castellano nunca fue lengua de imposición sinó de encuentro, el nostre país ha rebut constantment atacs uniformadors i impositors que han pretès esborrar la nostra llengua i cultura.
Sense anar gaire lluny, els processos de secessionisme lingüístic al País Valencià i les Illes o els decrets espanyolitzadors al Principat - Sense parlar del Decret de Nova planta o l’Espanya franquista-.
És per aquest motiu, que la primera mobilització que aquesta campanya ha convocat a Barcelona serà aquest 23 d’Abril a les 19’30h a Pl.Universitat.
3. Territorialitat:
També és innegable l’esforç que l’estat espanyol i francès han fet per desmembrar i posteriorment impedir la reunificació del Països Catalans.
Fins i tot la constitució espanyola ho prohibeix expressament, i tot sigui dit de passada, aquesta constitució manté tots els tics que preocupaven al dictador (Religió, Monarquia, Llei de mercat, estat centralista...)
4. Dret a l’Autodeterminació:
Com ja he dit. Cal que d’una vegada ens marquem un horitzó clar i hi caminem amb pas ferm.
El dret a l’Autodeterminació no és només una prioritat nacionalment parlant, sinó que ens permetria desenvolupar unes polítiques socials pròpies i allunyades de les imposicions capitalistes de la UE i de l’Estat espanyol.
Disposaríem de sobirania econòmica i capacitat per legislar en qüestions tan importants com educació, treball o immigració, entre altres coses.
Per tant, ens trobem davant una campanya engrescadora que ens permet recuperar la nostra memòria història alhora que ens facilita un espai comú des d’on avançar junts cap a la independència i el socialisme.
Pd: Allò que ens ha permès seguir existint com a poble no han estat els pactes amb l’estat espanyol i francès sinó les resistències populars que han mantingut viu aquest esperit de denúncia, insubmissió i lluita.
