La revolta permanent, la desmobilització silenciosa
Avui s’estrena als cines de Barcelona la pel·lícula Llach: la revolta permanent de Lluís Danés.
Noranta minuts que repassen la trajectòria del cantautor català i els fets que van tenir lloc a Vitoria el 3 de Març de 1976.
Com moltes sabreu, va ser en aquest maleït dia tacat de sang que la policia va gasejar l’interior de la parròquia de San Francisco de Asís on estaven tancats milers de treballadors per reclamar els seus drets laborals i sindicals. Els van obligar a sortir per després tirotejar-los a sang freda i sense tremolar-los el pols.
El resultat va ser cinc morts i un centenar de ferits. No hem d’oblidar que en aquell moment Rodolfo Martín Villa (que també surt a la pel·lícula) era ministre d’Afers Sindicals i que Manuel Fraga Iribarne era el responsable del Ministeri de Governació (fent un acte de memòria històrica direm que aquest personatge mai s’ha disculpat ni per això ni per res del que va fer durant els anys de responsabilitats en la dictadura Franquista).
I és pensant en aquestes morts i en les moltes lluites obreres que ens han precedit i ens han permès trobar un marc laboral més amable (reducció de jornada, dret a vaga...) que m’ha vingut al cap el tancament de SAS.
I de SAS he passat a Mercadona, i de Mercadona a Miniwatt, i de Miniwatt a SEAT, i de SEAT a Ibèria, i de Iberia a Parcs i Jardins, i de Parcs i Jardins a la Vanguardia, i de la Vanguardia a Braun... i m’he dit: Para!
Però el més preocupant és que aquesta petita llista de conflictes laborals dels dos últims anys (i penseu que la llista és molt més llarga, Novalux, Samsung, Telefònica...) no ha tingut cap mena de ressò mediàtic (vertaders experts en el do de la creació d’estats d’opinió) ni repercussió política (no diuen que són els que vetllen pels nostres interessos?).
I us proposo un petit exercici de reflexió: Quants conflictes d’aquests coneixeu? Sabeu exactament què ha passat?
Sabeu, per exemple, que SEAT va acomiadar 660 treballadors alguns dels quals han hagut de ser readmesos després que el Tribunal Superior de Justícia els declarés nuls?
I els Sindicats, ja ho van permetre? No ben bé, CCOO i UGT es va afanyar a pactar i ha salvar la poltroneta i el respecte dels qui els paguen sopars de duro o de 40 euros mentre altres companys es veien fent cua a les llistes de l’INEM. Aquest va ser un cas escandalós de purga sindical on delegats d’altres sindicats i persones compromeses es van veure al carrer per parlar massa...
O que els directius de Miniwatt, igual que ara volen fer els de SAS, van tancar la seva planta de la zona franca perquè els beneficis havien disminuït i es van apuntar al xollo de les deslocalitzacions i de l’explotació global sense fronteres?
I els treballadors? 362 persones a engrossir les llistes d’aturats. Resulta que 120 d’aquestes treballadores tenien entre 45 i 54 anys i un contracte fix que ara esdevenia paper mullat.
I la feina? Que no ens falti!
O que una reestructuració salvatge a Iberia va portar als seus treballadors a ocupar les pistes de l’aeroport del Prat per denunciar la seva situació i fer-la pública (aquesta és una de les poques maneres que tenim perquè ens facin cas, deien) i la conseqüència va ser la creació d’un estat d’opinió en contra i demandes penals de 4 a 10 anys de presó per les 78 persones acusades.
I que la resposta a les mobilitzacions dels treballadors de Parcs i Jardins per evitar-ne la privatització van ser querelles criminals i amenaces de sanció, ho sabíeu?
Repressió. Aquesta és la solució màgica per silenciar protestes justes mentre els empresaris, directius i responsables dels tancaments, deslocalitzacions, acomiadaments i fraus massius segueixen amb la impunitat que la lògica d’aquest sistema els permet (i fins i tot se’ls condecora amb la Creu de Sant Jordi).
I tot gràcies a la permissivitat, o passivitat, d’aquest nostre govern “progressista i d’esquerres” i d’una societat adormida o cansada de tant treballar per anar tirant.
Alguns ens parlen de xifres, dades i previsions. Aquí i ara, nosaltres parlem de vida, d’arribar a final de mes, d’infants i vivenda – conceptes més humans -.
Però no us deprimiu que avui anirem al cine.
I sortirem accelerats i indignats per tanta injustícia tot recordant a la molt premiada pel·lícula Salvador (¡quién se mueva no sale en la foto!) però oblidarem, o torçarem la mirada al saber que a la Núria Pórtules (igual que als companys de Torà) se li ha aplicat la llei antiterrorista i que aquest any haurà d’anar a l’Audiència Nacional per intentar demostrar que pensar diferent no és delicte, i que la solidaritat tampoc ho és.
A mi, mentre escrivia aquest article, m’han vingut al cap aquells que en la intimitat recorden amb nostàlgia aquell Maig a la democràtica França (fins i tot assisteixen a exposicions i xerrades) però alhora reprimeixen i condemnen els “violents” moviments socials de la nostra ciutat.
Altre temps?
Incoherència?
Hipocresia?
La revolta permanent?
La desmobilització silenciosa...
