pensaments

Sempre és un bon moment per reflexionar al voltant del model de ciutat que ens imposen i sobre l’ús del carrer com a espai públic. Però aquests dies, i llegint amb preocupació algun article d’opinió publicat a l’Independent de Gràcia, ho he trobat més necessari que mai.

Un dels articles denunciava les molèsties que li produïen uns petits monstres insuportables que somiaven ser Ronaldinho a la Plaça del Raspall – suposo que l’autora no forma part de la generació Play-Station (alguns dels quals potser mai no han trepitjat el carrer per fer “malifetes” ¿sic? o jugar a fet i amagar...) i per tant, ni que sigui per empatia, hauria d’entendre que només són això: Nens i nenes jugant en un espai públic...

El segon article definia Barcelona com una ciutat bruta, sorollosa i plena de pintades per tot arreu. L’autor, això sí, volia ser constructiu i proposava solucions: fermesa i sancions. Fins i tot, en una de les seves afirmacions més clarividents, deia que havíem de trencar amb la idea de que a Barcelona la vida es fa al carrer.

Dos articles, una mateixa idea:

La imatge de ciutat que ens han repetit, una i mil vegades, des dels mitjans de comunicació i l’Ajuntament com si es tractés d’una cacofonia delirant fins a l’extenuació. Afanyem-nos a hipnotitzar el personal que l’ordenança del Civisme té poc suport popular i hem de convèncer de forma ràpida i contundent.

I així és com ens han presentat a certs sectors de la població com l’ovella negra de la pel·lícula o un càncer que cal extirpar. És així com han posat els ingredients necessaris dins l’olla de l’incivisme per passar-los pel túrmix de la repressió.

En la selecta llista trobem els nouvinguts, les treballadores sexuals, els artistes de carrer, els indigents, els moviments socials, els patinadors i tot aquell qui gosi molestar la tranquil·litat i el benestar d’aquestes nostres classes mitjanes acomodades i ben assegudes a la seva butaca del progressisme amb butxaca plena o la hipoteca del confort.

La idea era clara: allò que no es veu no molesta.

Calia expulsar del centre d’aquesta ciutat cosmopolita, fashion i pijointel·lectual la depauperació a la qual aquest sistema ferotge i agressiu aboca a certes persones. I de passada, i aprofitant l’avinentesa, es podia seguir reprimint als moviments socials i a tot aquell qui no els agradés.

I la salsa? Una bona dosi d’inseguretat ciutadana, tres cents cinquanta violents, brutícia per tot arreu i un soroll insuportable que converteixi les verbenes i festes populars en discoteques de luxe i bars minimalistes (això sí, correctament insonoritzats) de vuit euros la copa. - Ja veuràs com els propietaris ens ho agraeixen!-.

Serà que sóc un nostàlgic i m’agrada recordar com jo també jugava a les places usant els portals o les persianes baixades de les botigues com a porteries.

I que al carrer també va ser on tu i jo ens vam conèixer – en aquella festa, recordes? - i ens fèiem els primers petons, amagats en els angles foscos de les cantonades amagades.

El carrer és on et trobes un amic per sorpresa, i la tarda es torna nit assegut en un banc de la plaça amb la companyia d’un parell de llaunes de cervesa.

I el carrer és el lloc on sempre s’han denunciat les injustícies, on s’ha demanat millores, on han nascut les utopies, on han esclatat les revoltes, on han sobreviscut els somnis moribunds i s’ha expressat la ràbia continguda, on hem vist néixer el dia per primer cop.

I sembla que aquests que volen una ciutat ordenada i obedient amb ordenances que es fan grans gràcies a les” noves classes perilloses”, que inspirant-se amb l’higienisme social del XIX volen veure neutralitzades i expulsades al preu que sigui, s’obliden d’una cosa.

S’obliden que el carrer és una de les poques coses que encara és de tots i que és un espai perfecte per coneixe’ns, per gaudir, per viure i per reivindicar una societat més justa i un model de vida diferent.

PD: Segueixo esperant un estudi, acompanyat d’alarma social – no sobre l’augment de conductes incíviques – sinó sobre la devastació que els nostres barris han patit a mans del disseny urbà (que diu Manuel Delgado).

I afegeix: Perquè si un contenidor cremant és vandalisme, què són excavadores ensorrant els nostres barris històrics i populars desallotjats en massa?

Suposo que ara ens diran que faltaven aparcaments, pisos d’oficines i potser un bloc de pisos de protecció oficial...