pensaments

Una de les notícies més controvertides d’aquestes últimes setmanes  ha estat la instal·lació de càmeres de videovigilància  a les comissaries dels Mossos d’esquadra.

La iniciativa sorgeix a partir de la filtració d’un vídeo on es veuen quatre mossos d’esquadra pegant i vexant a un detingut dins la comissaria de les Corts. El curiós del cas és que en aquesta comissaria ja hi havia instal·lades algunes càmeres però precisament no s’havia avisat de la instal·lació d’una nova en el lloc on van passar els fets (casualitats? )

A partir d’aquí sorgeix el debat sobre si és pertinent o no posar càmeres a les comissaries catalanes. Algunes veus ens parlen del respecte i confiança cap aquests cossos policials i el desprestigi que els suposa la instal·lació de videocàmeres, alhora que argumenten que això representa una regressió en les llibertats individuals i l’estat de dret.

Aquestes mateixes veus però, obvien que nosaltres –els ciutadans de peu- ja patim aquesta manca de llibertats individuals en la nostra vida quotidiana (i això que no tenim responsabilitats públiques, ni treballem per l’administració).

Però el més trist del cas, no han estat les veus dels que sempre es posen al costat dels guanyadors, del poder – els barcelonins fins fa  poc n’hem pogut veure un exemple al teatre en l’esplèndida i recomanable obra d’Ibsen al Tívoli (això ja passava al XIX) – sinó el corporativisme dels sindicats policials que davant una vídeo tan explícit s’han mostrat ferms en la defensa d’allò indefensable.

Per altra banda, el conseller Saura i el senyor Joan Boada, s’han volgut mostrar implacables en la investigació i en l’aplicació de mesures que evitin fets com aquests.

Una nova rentada d’imatge si tenim en compte la pràctica dels diferents cossos policials que han actuat als Països Catalans i les dels recents mossos d’esquadra – que tot sigui dit de passava, poc divergeixen dels anteriors.

Si fem un petit repàs de les actuacions dels mossos d’esquadra durant aquest any i mig de desplegament a Barcelona ens trobem amb alguns fets més que alarmants i que haurien d’haver provocat una enorme investigació interna pel que fa als mètodes i pràctiques d’aquest cos.

Tots aquests fets que us passo a relatar a continuació han estat publicats en mitjans de comunicació catalans:

- Els mossos d’esquadra es van estrenar a Barcelona en una manifestació d’estudiants que va acabar amb una cinquantena de detinguts . Del balanç de la contundent actuació dels Mossos d'Esquadra al centre de Barcelona cal destacar la lesió de dos fotògrafs, un de La Vanguardia i l'altre freelance, contusionats per la policia catalana i que van necessitar actuació mèdica. Els fotògrafs van ser colpejats pels Mossos quan intentaven fotografiar de ben a prop la detenció d'alguns joves.

El degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, el malaurat i enyorat Josep Maria Huertas, va condemnar l'atac als fotoperiodistes i va enviar a la consellera d'Interior, en aquells moments Montserrat Tura, una carta on demanava: "que es prenguin mesures necessàries per evitar fets com aquests que atempten contra la llibertat de l'exercici de la professió periodística". (www.e-noticies.com)

- El 27 de maig de 2004, els mossos d’esquadra van matar Farid Bendaoued en un pis del passatge de la Victòria del Fondo de Santa Coloma. Un desproporcionat operatiu de mossos, amb la pistola a la mà i sense fiador, van entrar de matinada, quan les persones d’aquella casa dormien. El resultat va ser la mort de Farid Bendaued per un tret al clatell i la detenció dels seus companys de pis, que més tard van patir els maltractaments policials a comissaria.

O si més no, això és el que defensaven el grup d’entitats de Santa Coloma que van tirar endavant l’acusació popular. (www.barcelona.indymedia.org o el Mundo del 6 de juny de 2004)

- Una altra de les actuacions dubtoses d’aquest cos, i segons informava Europa Press el 10 de febrer de 2006, era l'agressió d'alguns Mossos d'Esquadra contra dos immigrants que els agents van detenir al mig del carrer. Presumptament, els detinguts havien robat la cartera a una turista que passava per la zona.

Els veïns del Casc Antic de Barcelona ho van denunciar després de veure les imatges del succés gravades per un videoaficionat, veí de la zona, on es veia com un agent vestit de paisà pegava repetidament un detingut i després un altre mosso d'uniforme empenyia l’altre arrestat, que es resistia.

El vicepresident de l'Associació de Veïns del Casc Antic, Josep Miró, va denunciar el maltractament que els Mossos d'Esquadra van donar a aquests detinguts i va assegurar que els agents van actuar amb "prepotència" i "sense contemplacions".

Miró també assegurava que agents dels Mossos d'Esquadra "es dediquen a posar contra la paret i escorcollar a nens immigrants que juguen tranquil·lament a futbol al 'Forat de la Vergonya'" sense que "hagin fet res".

Els veïns també van assegurar que l'actitud dels Mossos d'Esquadra és "bastant habitual", perquè "confonen el que és un xaval que fa estrebades de bosses a la Rambla amb un nen que practica esport al carrer". "Els insulten i els tracten amb molt males formes", assenyalaven. 

Una jutge de Barcelona va imputar cinc mossos d'esquadra per un presumpte delicte de tortura, detenció il·legal, lesions i contra les garanties constitucionals, després d'admetre a tràmit la denúncia presentada per un jove romanès. La magistrada va citar a declarar el 5 de desembre dos caps i tres agents que haurien detingut Lucian Paduraru per error el juliol de l’any passat, al confondre'l per un membre d'una banda de delinqüents. Segons la denúncia de Paduraru, els agents el van colpejar desmesuradament en el trasllat fins a la comissaria i fins i tot el van apuntar amb una pistola al cap amenaçant-lo de mort si no declarava. 

Segons la versió policial, el jove romanès va ser detingut després que la víctima d'un robatori en un domicili el reconegués com a lladre per una fotografia. No obstant, poc després aquesta mateixa persona es va desdir de l'acusació en veure una altra foto actualitzada de Paduraru.

La jutge que va citar els mossos, va demanar també les cintes de vídeo de la comissaria del dia dels fets, però ja havien estat esborrades (casualitat?)

- Per acabar, un fet molt relacionat amb aquest que ha desencadenat aquesta reacció pública on els mossos han sortit ben esquitxats i que va passar a la comissaria de Sants.

El 18 de Març va ser detinguda una noia de 18 anys, M.A.Paredes i va ser conduïda a la Comissaria de Sants-Montjuïc a la zona Franca. Aquest era el famós dia del Macrobotellón i aquesta noia va ser detinguda pels mossos d’esquadra juntament amb quatre companys més. En arribar a comissaria va ser escorcollada per una agent femenina, tal i com exigeix la legislació  vigent, però al cap d’unes hores i aprofitant la visita de la seva advocada un agent la va portar a una cambra lluny de les càmeres de videovigilància per assegurar-se que “no li haguessin donat un objecte prohibit”. Una vegada dins la cambra, l’agent li va fer treure la roba i ella es va quedar en roba interior. Quan l’agent li anà a introduir la ma dins les calces, ella l’hagué de frenar justificant que tenia la regla. Però sembla que el mosso d’esquadra no en tingué prou i repetí l’escorcoll abans de deixar-la en llibertat: “per comprovar si s’enduia alguna cosa de la cela” (segons va relatar ella mateixa a TV3).

Massa despropòsits per obviar-ho i no iniciar un debat seriós que condueixi a una investigació interna d’aquest cos i una regeneració imprescindible pel que fa a persones i pràctiques.

I això que encara no hem parlat de l’escola de formació dels Mossos d’Esquadra i les seves recomanacions de fotografiar persones anònimes durant les manifestacions, tot fent-se passar per periodistes.

Amb això vull dir que les pràctiques d’aquest cos policial, siguin heretades o no, disten  bastant de les que haurien de ser les d’un cos policial d’un estat democràtic.

La instal·lació de càmeres de vigilància és només un pas en la direcció del que fa anys proposa Amnistia internacional i altres organismes europeus i per tant no entenc els motius d’aquest estat d’opinió desfavorable a aquesta instal·lació.

Així com també hauríem de deixar constància del paper passiu que ha jugat el tripartit – igual que CiU quan estava al govern – en tots aquests afers. Només han fet quelcom al respecte quan s’han filtrat una sèrie de proves irrevocables.

En tot cas, que ningú es pensi que aquestes mesures acaben de sobte amb velles pràctiques que per desgràcia estan massa esteses. Caldrà que passin anys i una regeneració considerable perquè puguem tenir una policia si més no, pròpia d’un estat de dret d’un país que s’autodefineix com a democràtic.

 Aquest dilluns al vespre, diada de Sant Jordi, la manifestació convocada sota el lema “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”, ha transcorregut pels carrers més cèntrics de Barcelona i ha aplegat centenars d’assistents. Al final de la manifestació la policia ha detingut tres joves, que han estat posats en llibertat unes hores més tard.

 Aquesta marxa s’inscrivia en la campanya unitària de les organitzacions de l’esquerra independentista que vol recordar la vigència de la resistència a l’ocupació política del nostre país. Els centenars de persones que han participat de l’acte han circulat des de la plaça Universitat fins a la plaça del Rei.

 Segons informa Alerta Solidària, ha destacat la presència d’agents de policia de paisà que han començat a demanar identificacions un cop la marxa s’ha dissolt. Sense motiu aparent, els Mosos han realitzat 3 detencions i algunes persones han estat retingudes una llarga estona.

Una d’aquestes persones retingudes, a l’alçada del carrer Ferran, ha estat un menor d’edat. De les detencions, testimonis presencials n’han pogut narrar l’abús d’autoritat practicat pels agents quan han llançat al terra alguns dels detinguts. Més tard, cap a les 22′00 del vespre, tots els detinguts han estat posats en llibertat amb càrrecs (delicte de desordres i de danys).

Una actuació que contribuïa també a recordar el paper dels Mossos com a policia botiflera al servei dels ocupants al Principat al llarg d’aquests tres-cents anys.

A continuació, adjunto el parlament que un portaveu de la campanya ha fet al finalitzar l'acte:

300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència

Les últimes reformes estatutàries mostren la inviabilitat d’un camí pactat cap al reconeixement dels drets nacionals dels Països Catalans.

Ara, més que mai, en el tercer centenari de la batalla d’Almansa, cal fer balanç i veure que allò que ens ha mantingut vius com a poble ha estat l’esperit de resistència:

Des del famós setge de Barcelona el 1714, fins les experiències més modernes passant per la lluita constant dels treballadors catalans contra els estats capitalistes espanyol i francès. Allò que ens ha convertit en el que som, un poble sotmès, és l’esperit servil dels que busquen de l’ocupant un tracte de privilegi. Recordar la història d’aquest país, especialment ara que està de moda parlar d’això que en diuen memòria històrica, no és, per tant, un exercici intel·lectual. És evidenciar quina és la naturalesa de l’opressió que pateixen els PPCC.

Després d’un procés de reformes jurídiques en el qual, els botiflers d’ara, per enèssima vegada, han mostrat a les treballadores catalanes molt millor del que mai no ho hauríem fet nosaltres com n’és d’innocu això que anomenen autogovern.

La qüestió als PPCC es mostra clara i neta: o s’està al camp de la resistència o s’està al camp de l’ocupació.

Això és el que la campanya que us presentem avui vol transmetre. I això no és, com hem dit, un exercici intel·lectual, ni un divertiment per a historiadors. Rememorar a Barcelona, o a Palma, la caiguda d’Almansa, l’11 de setembre a València o a Alacant, és prendre consciència que vam ser ocupats en la mateixa batalla perquè som el mateix poble.

El regionalisme que commemora el setge de Barcelona al Principat però ignora el tercer centenari de la caiguda d’Almansa, oblida que de la mateixa manera que Xàtiva o València, enguany també farà 300 anys de la caiguda de Lleida. Però, des de l’esquerra Independentista, volem que aquesta campanya serveixi per transmetre als catalans i les catalanes, en què consisteix, ara i aquí, l’opressió nacional.

Com es manifesta a nivell polític, territorial i lingüístic? Per què les oligarquies de l’estat i la nostra pròpia, a Barcelona, a València i a Palma, treballen colze amb colze per assegurar-se que els catalans no exerceixin mai el seu dret a decidir, és més, que no existeixin com a tals?

Totes les opcions autonomistes (es defineixin o no com a tals) han mostrat amb la màxima claredat fins quin punt el seu negoci no té gens a veure amb els PPCC, ni amb l’autodeterminació ni, per suposat, amb els drets dels treballadors i les treballadores. El descrèdit de la mentida autonomista, sigui en la versió pujolista, zaplanista o qualsevol altra- és inevitable. Però depèn de la nostra fortalesa fer-lo evident.

Per això “300 anys d’ocupació; 300 anys de resistència” és, a més d’una aposta per la confrontació amb els estats opressors i les classes de les quals aquests estats són instruments, una aposta per la unitat. Un esforç perquè l’esquerra independentista uneixi la seva veu i digui clarament que aquest és l’únic moviment, el moviment que lluita per la unitat territorial dels PPCC i contra el seu esquarterament.

Que aquest és el moviment que ni s’acontenta ni s’enganya amb les llegendes sobre el bilingüisme i la convivència lingüística.

Que, al contrari, pren la bandera d’una comunitat lingüística discriminada que, paradoxalment, parla la pròpia llengua del país.

“300 anys docupació; 300 anys de resistència” té com a finalitat enfortir les manifestacions populars de lluita contra els estats i combatre la desmemòria i l’espanyolització exercida mitjançant un univers simbòlic capitalista, espanyolista i monàrquic que es difon a l’escola i a la universitat, a la televisió i la premsa.

Oposar als herois de la “reconciliación” i la “transición democràtica”, les experiències col·lectives de resistència antiestatal, antimonàrquica i anticapitalista.

El fet que totes les organitzacions que impulsem la campanya compartim i sentim com a pròpia aquesta experiència és el que ens porta avui aquí.

I una bona ocasió per demostrar aquest esperit combatiu i de compromís és la jornada de lluita convocada pel dia 25 d’Abril. Que des de totes les ciutats, pobles i viles s’evidenciï i es faci visible que seguim organitzats, vius i combatius!.

La lluita és l’únic camí!
Visca la terra!

Ja ho diu la dita: “Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança” . I és que aquest 25 d’abril ja farà 300 anys de la malaurada batalla perduda que va suposar l’inici de 300 anys d’ocupació espanyola.

És per això, que tan senyalada data no ha passat desapercebuda per l’Esquerra Independentista, que ha decidit engegar una campanya unitària i de caràcter nacional.

Sota el lema: “ 300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència” Endavant, Maulets, la CAJEI, Alerta solidària, El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i més de 50 casals i col·lectius locals (entre elles nuclis de la CAL, Cups) han fet una crida a l’independentisme, ha desenvolupar aquesta campanya en els propers anys.

La campanya té un objectiu clar: denunciar la situació d’opressió nacional que s’ha perllongat fins els nostres dies i que encara no està assumida per bona part de la societat catalana, alhora que pretén iniciar un procés de vertebració  i d’estructuració de l’independentisme.

La campanya està dividida en quatre eixos i es preveu  que tindrà una  durada llarga. Cal recordar que la caiguda de Mallorca va ser a l’any 1715 fet que permet que tingui una vigència de com a mínim set anys.

1. El primer dels eixos és el de la recuperació i la revisió de la memòria històrica:

Des dels pactes de silenci de la mal anomenada transició democràtica poques han estat les veus que s’han alçat per reclamar o explicar clarament i estudiar un dels episodis més grisos de la història contemporània ( 30 anys després de les primeres eleccions s’han fets els primers passos  porucs i descafeïnats per tenir una llei de la memòria històrica espanyola)

Però no només és aquest un dels episodis desconeguts de la nostra història, sinó que als Països Catalans hi ha hagut multitud d’episodis de resistència popular per fer front a les contínues imposicions que hem patit.

Aquesta és una realitat que ens han volgut fer ignorar. I per tant, és tasca nostra iniciar un seriós procés de revisió de la gent i fets històrics fonamentals per la configuració de la memòria història del nostre país.

Però més enllà de la recuperació de la memòria històrica, ens hem de plantejar com ens ha afectat i ens afecta actualment aquesta imposició espanyola.

En són alguns exemples els continus conflictes de competències,  la reforma de l’estatut i la seva aprovació, les competències exclusives de l’estat i la seva transferència...

Ningú pot negar que l’estat espanyol ens nega la nostra raó de ser.

Les ridícules  demandes dels partits polítics catalans es troben amb un mur infranquejable que s’anomena Estat Espanyol - i això que no qüestionen la constitució espanyola ni plantegen superar-la! -.

Què faria l’estat Espanyol davant les demandes legítimes de la societat civil catalana si aquestes plantegessin superar el marc legislatiu espanyol?!

La resposta és molt senzilla...

La reforma estatutària no ens ha descobert res de nou, però sí que ha servit per evidenciar de forma molt clara algunes de les qüestions que des de l’Esquerra Independentista ja fa anys que venim defensant: La via autonomista està esgotada.

I és davant aquesta situació que ens queden dues opcions molt clares:

1. Fer un pas valent, organitzar-nos i fer ús del dret a l’autodeterminació (concepte, per altra banda, reconegut per òrgans europeus).

2. O seguir submisos i subordinats a l’Estat Espanyol. Evidentment aquí s’hi inclouen tota la diversitat de matisos possibles - Més autogovern dins una espanya plural, l’espanya centrista de sempre...-

Per tant, els catalans i catalanes hem de decidir d’una vegada què som i què volem ser.

I si el que volem és ser lliures, no ens quedarà més remei que donar l’esquena a tota aquesta colla de ben alimentats parlamentaris (botiflers futuristes, vassalls d’aquests estats que ens oprimeixen constantment), o organitzar-nos i mirar sense por cap al nostre futur.

I és sobre aquestes qüestions i sobre els impediments en què ens trobem les catalanes a l’hora d’exercir el nostre lliure dret a ser, que es centren els tres eixos restants.

Per una qüestió d’espai no m’estendré massa, però a grans trets són:

2. Llengua i Cultura:

És obvi que per molt que el Rei Espanyol digui que el Castellano nunca fue lengua de imposición sinó de encuentro, el nostre país ha rebut constantment atacs uniformadors i impositors que han pretès esborrar la nostra llengua i cultura.

Sense anar gaire lluny, els processos de secessionisme lingüístic al País Valencià i les Illes o els decrets espanyolitzadors al Principat - Sense parlar del Decret de Nova planta o l’Espanya franquista-.

És per aquest motiu, que la primera mobilització que aquesta campanya ha convocat a Barcelona serà aquest 23 d’Abril a les 19’30h a Pl.Universitat.

3. Territorialitat:

També és innegable l’esforç que l’estat espanyol i francès han fet per desmembrar i posteriorment impedir la reunificació del Països Catalans.

Fins i tot  la constitució espanyola ho prohibeix expressament, i tot sigui dit de passada, aquesta constitució manté tots els tics que preocupaven al dictador (Religió, Monarquia, Llei de mercat, estat centralista...)

4. Dret a l’Autodeterminació:

Com ja he dit. Cal que d’una vegada ens marquem un horitzó clar i hi caminem amb pas ferm.

El dret a l’Autodeterminació no és només una prioritat nacionalment parlant, sinó que ens permetria desenvolupar unes polítiques socials pròpies i allunyades de les imposicions capitalistes de la UE i de l’Estat espanyol.

Disposaríem de sobirania econòmica i capacitat per legislar en qüestions tan importants com educació, treball o immigració, entre altres coses.

Per tant, ens trobem davant una campanya engrescadora que ens permet recuperar la nostra memòria història alhora que ens facilita un espai comú des d’on avançar junts cap a la independència i el socialisme.

Pd: Allò que ens ha permès seguir existint com a poble no han estat els pactes amb l’estat espanyol i francès sinó les resistències populars que han mantingut viu aquest esperit de denúncia, insubmissió  i lluita.

www.300anys.cat

Aquest dimarts ens vam quedar atònits al poder veure  Ciudadanos de segunda,  el reportatge que s’havia emès el dia abans per Telemadrid i que estava produït per El Mundo TV.

En el reportatge, que els mateixos treballadors de la cadena han criticat i titllat de demagògic, sortien una sèrie de cares conegudes:

Des de Miquel Calzada i Joel Joan, que avui juntament amb la CAL, Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua han fet públic un comunicat de rebuig al reportatge, fins a Albert Boadella i Francisco Caja que recolzaven les tesis dels guionistes.

No cal dir el grau d’indignació que he sentit al veure el reportatge. Defensar els motius que van fer necessari l’actual model d’immersió lingüística – i que sembla que des d’Espanya s’han entestat en eliminar (recordeu la imposició de l’hora més de castellà totalment injustificada i la subordinació del nostre govern) – és relativament senzill.

Tampoc és difícil afirmar que les Aules d’Acollida és un altre dels grans encerts del nostre model educatiu i que contribueixen enormement a la integració ràpida i eficaç dels nouvinguts – pel que fa al coneixement de la llengua i cultura del país d’acollida.

Per tant, estic totalment convençut que qualsevol persona – independentista o no- que conegui mínimament la realitat educativa del nostre país va poder veure la clara intencionalitat i demagògia del reportatge.

Però he dit que en el reportatge sortia un personatge anomenat Francisco Caja, i és aquí on em voldria aturar.

El senyor Francisco Caja és professor de la Facultat de Filosofia de la UB, també és el president de Profesores por la Democracia i de Convivencia Cívica Catalana i és un conegut membre del Foro Babel.

Com molts recordareu, Profesores por la Democracia van ser els impulsors de les denúncies contra els reglaments d’ús del català de les Universitats Rovira i Virgili i Pompeu Fabra.

I de Profesores por la democracia també era Josefina Albert, la polèmica professora que va ser apartada de la selectivitat per repartir controls en castellà.

Però el que ja no sap tanta gent és que Francisco Caja va rebre una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que confirmava la sanció de 18 mesos d’inhabilitació imposada pel rector de la Universitat de Barcelona, Antoni Caparrós, per haver insultat i agredit a una professora en presència dels seus alumnes.

La sala fins i tot va arribar a qualificar la decisió de “benevolent” , segons publicava el Periódico de Catalunya  de l’11 de novembre del 2000.

El mateix diari, també va publicar les paraules exactes que va dir Francisco Caja un 11 de Maig de 1994 a l’irrompre en una aula de la Facultat de Belles Arts on la professora Mar Redondo estava acabant de concretar els projectes de final de curs dels seus alumnes.

Francisco Caja va considerar que la professora s’estava apropiant de la seva franja horària i va entrar cridant:

“Eres una incompetente, una estanquera, una vendedora del Corte Inglés, incapaz, una mierda de profesora y te echaré a patadas en el culo”mentre la treia a empentes de la classe.

Per tant, poc ens ha d’estranyar la seva presència en el reportatge. De fet, és una prova més de la categoria del documental, directament proporcional a la categoria moral del professor de la UB.

I tampoc és casual la presència d’Albert Boadella. Éll va ser un dels impulsors del manifest embrionari del partit polític Ciutadans.

Casualment, també el signaven Francesc de Carreras, Arcadi Espada o Ivan tubau – tots ells grans amics i companys de lluita de Francisco Caja.

Sense anar més lluny, Iban Tubau és articulista del Mundo i catedràtic de la UAB, tot i que va començar la seva carrera com a guionista  de pel·lícules pornogràfiques.

Aquest és el conegut Ciutadà que va proclamar al Palau de la Música: “a mi Catalunya em sua la polla”.

No hi ha hagut acte d’exaltació espanyolista que ell no hi hagi estat present, fins i tot encarant-se als estudiants davant les manifestacions de rebuig per la visita d’Alejo Vidal-Quadras, Jon Juaristi, Fernando Savater o Gotzone Mora a la UB.

Però pel que més se’l coneix a la UAB és pels episodis d’assetjament sexual a alumnes durant les seves polèmiques classes.

La més sonada tingué lloc a l’any 1993 i va acabar amb un expedient obert. Resulta que a mitja classe de redacció periodística va callar en sec i es va quedar mirant una alumna tot dient-li en veu alta: “No puedo concentrarme viendo tu cara porque tienes pinta de chuparla tan bien...”

I precisament, com que només va acabar en expedient, va seguir amb les seves dinàmiques que van desencadenar nous expedients:

Davant una pregunta feta a la classe, una noia va aixecar la mà i va donar la resposta correcta en francès (era el nom d’un autor). Expliquen que l'individu va contestar: "Tus labios seguro que hacen un francés tan bien como lo pronuncian"

I ells pretenen jutjar el nostre sistema educatiu...

A banda d’aquests polèmics currículums, el que tenen en comú Francisco Caja, Albert Boadella, Ivan Tubau, Francesc de Carreras i Arcadi Espada és el seu odi anticatalanista.

I es dóna la casualitat que tots coincideixen o han coincidit en espais comuns com el Foro Babel, Convivencia Civíca, Profesores por la democracia o més recentment Ciutadans.

Conclusió: Hi ha un conglomerat d’organitzacions i persones que ja fa molts anys que fomenten l’odi anticatalanista a voltes disfrassant-lo de progressisme, altres atacant-lo directament i sempre presentant-se com a víctimes dels botxins de la llibertat i els culpables de la imposició violenta

És precisament d’aquest entorn d’on prové el reportatge Ciudadanos de segunda (fins i tot el nom és malintencionat).

Però per sort, els promotors són els qui són i ja fa massa anys que els coneixem.

I tenen tres ascons al Parlament.

Reflexionem-hi.

Des de l’atemptat de les torres bessones,  hem entrat de forma ràpida a l’era de la vigilància permanent i les polítiques de control.

Sembla que el concepte de Tolerància zero aplicat per Giuliani a  Nova York s’ha expandit com una epidèmia per tota Europa.

Aquest tipus de polítiques repressives pretenen eliminar o amagar les conseqüències directes d’un sistema socio-econòmic salvatge que fomenta les desigualtats socials i la marginació, alhora que sota el discurs de la inversió en seguretat  amaguen la desregularització econòmica ( no hi ha una legislació que condemni l’especulació o la superexplotació laboral) i el dèficit en inversions socials que aquest sistema liberal promou.

És a dir, les conseqüències del sistema capitalista són la pobresa, la marginació, la precarietat, la guetització i un creixent descontentament dels sectors més desafavorits de la societat que es tradueix en conflictivitat social.

Davant aquesta evidència els governants elegits pel poble però dirigits per les multinacionals tenien dues opcions:

-          Inversió en polítiques socials per intentar disminuir aquestes desigualtats, entre altres coses.

-          Eliminar o amagar aquests sectors desagradables.

-          També hi ha una tercera opció que és canviar radicalment de sistema i adoptar-ne un de just on les desigualtats no existeixin (però per ells no és una opció. Això només serà possible quan les classes desafavorides –i per tant, majoritàries- ens autoorganitzem i imposem el canvi).

L’aplicació d’aquesta legislació als EEUU va comportar l’augment d’un milió set-cents  mil presos(en trenta anys van passar de 300.000 a 2 milions).

A França tampoc ha estat diferent. Sarkozy va instaurar la tolerància zero al 2001 i des de llavors fins avui les presons franceses consten amb 60.000 presos més ( i un enorme clima de tensió social, com hem pogut apreciar amb les revoltes dels suburbis, els enfrontaments al metro de fa pocs dies o la retirada del contracte de primera feina)

Suposo que és per això que el Govern Català repeteix contínuament que fan falta més presons.

A Barcelona, la tolerància zero va venir de la mà de l’actual Ministre Joan Clos. Finalment el tripartit a l’ajuntament de Barcelona adoptava les velles reivindicacions de la dreta i ho plasmava amb la tan criticada Ordenança del civisme. Cal recordar que l’ordenança va ser aprovada amb l’oposició de la Universitat de Barcelona i dels moviments socials de la ciutat.

Però anem a pams.

Per aprovar una llei d’excepció d’aquestes característiques cal situar al centre del debat polític i mediàtic qüestions que fins llavors han preocupat ben poc als ciutadans:

Inseguretat ciutadana, violència urbana, delinqüència (moltes vegades lligada a la immigració) i incivisme. Aquests van ser els termes repetits fins a l’extenuació.

No és estrany que La Vanguardia, tres mesos abans de l’aprovació de la llei, dediqués 32 portades a conductes que anaven en contra de la convivència (per posar només un exemple)

I un cop aprovada l’Ordenança ja tenien via lliure per netejar la ciutat.

És a dir, calia promoure un clima social d’inseguretat, de desconfiança i de por per poder justificar l’aplicació de polítiques d’excepció que van en contra de la nostra llibertat individual i col·lectiva.

Així doncs, i gràcies a la Tolerància zero, ens graven quan caminem per alguns carrers, quan entrem al metro, quan anem a treure diners, quan ens manifestem per una causa justa o ens hem de justificar permanentment per dur una estètica concreta o tenir un color de pell determinat (estem sota sospita permanent).

Per no parlar de llistes negres, escoltes telefòniques, rastrejaments virtuals i escorcolls inacabables en els aeroports en nom de la nostra seguretat.

I aquesta és una de les altres característiques de la Tolerància zero, canviar el significat dels conceptes i fer-nos veure que tot es fa pel nostre bé:

Tenim una ordenança cívica que pretén esborrar els elements desagradables o incòmodes de la ciutat. Tenim escorcolls, seguiments i gravacions en nom de la nostra llibertat. I una policia que aplica lleis d’excepció i polítiques repressives per la nostra seguretat.

I és així com arribem a la segona fase:

Qui són els responsables d’aplicar l’ordenança? Qui són els encarregats de mantenir l’ordre social existent i fer la feina bruta dels encorbats de butxaca plena? 

Us sonen els conceptes: Policia de proximitat, policia catalana amb nou tarannà o la Guardia Urbana et farà més agradable la ciutat...

Cal netejar la imatge dels cossos encarregats d’aplicar aquestes noves polítiques.

I la manera més adient és apropant-los als ciutadans (fer-los més humans) alhora que es porten a  terme campanyes mediàtiques de suport i recolzament de les seves pràctiques.

És per això que ens hem trobat amb desenes de titulars sobre el desplegament dels Mossos i amb articles sencers lloant els “encerts” en les seves pràctiques (fins i tot partits d’agermanament a Gràcia...).

També ens han presentat a la Guàrdia Urbana com un cos que ajuda al ciutadà en les seves problemàtiques quotidianes (amb el permís dels UPAS, és clar.)

I ens queda l’educació. 

Per tots és sabut que l’educació és el primer que intenten controlar les classes dominants quan arriben al poder.

L’educació, i cada vegada més, exerceix d’element de transmissió dels valors existents (la pedagogia activa i transformadora de Freire sembla una utopia allunyada de la realitat, tot i que ha demostrat ser molt vàlida...)

Així doncs, no ens ha d’estranyar l’intent de control de certs sectors  pel que fa als plans educatius i als continguts curriculars.

Alguns exemples l’aposta per l’escola concertada de CIU, les diferents reformes (des del café para todos a la LOGSE) del PSOE, o l’intent del PP amb la  LOE.

Cal aprofitar l’escolarització no per fomentar l’esperit crític, com es diu, sinó per transmetre el contingut d’aquests nous valors.

I és per això que aquest any, i seguin l’exemple de l’educació viària de la Guàrdia Urbana, els Mossos d’esquadra s’han posat en contacte amb la totalitat d’escoles públiques de Barcelona per oferir-los els seus serveis.

La proposta eren unes classes de civisme programades i aplicades per alguns agents del cos.

El que dèiem, la mateixa policia que - segons han denunciat algunes organitzacions civils- pitjor tracte ha donat a les persones nouvingudes (abús de poder i tortures) ara dóna classes als nostres infants.

Sí, la mateixa policia que va detenir més de 40 estudiants que es manifestaven (persones crítiques que exercien el seu legítim dret de denunciar el tractat privatitzador de Bolonya) ara els dóna classes.

La policia que cada any (conjuntament amb la policia nacional i la guàrdia civil) rep crítiques d’Amnistia Internacional i altres organitzacions per permetre o no complir els protocols per l’abolició de la tortura, ara pretén donar classes de civisme, valors i drets humans.

La transmissió del sistema de valors actuals...

I per això, no ens ha d’estranyar que  en el Saló de l’Ensenyament d’enguany trobem un stand dels Mossos d’Esquadra i un altre de l’Exèrcit espanyol al costat del de les universitats i cicles formatius...

Un nou intent dels nostres governats de netejar la imatge d’aquests cossos i vendre’ls com una opció formativa més.

Però nosaltres, igual que els joves del SEPC, no som tontos - que diu l’anunci.

Nosaltres sabem que l’exèrcit que va envair l’Iraq (entre moltes altres coses) mai serà un exèrcit que fomenti la pau.

I que una policia que reprimeix a treballadors, veïnes, joves, estudiants i immigrants mai serà de proximitat.

Nosaltres sabem que el fet que promoguin polítiques de control no ens fa més lliures ni segurs. Com també sabem que els que fan aquestes lleis i els que les apliquen són els culpables de la nostra situació - no els nostres representants ni protectors.

www.sepc.cat

La memòria és a voltes llaminera, selectiva amb les coses que li interessen; preferim distorsionar  o transvestir el record al nostre gust i necessitat,  o oblidar definitivament per no sentir-nos culpables.

I això sembla que és el que ha passat amb el cas dels quatre okupes “d’origen no espanyol” que deia el mestre de l’engany o de l’ocultació de la veritat, que no vol dir mentida diuen els culpables...

Aquests dilluns vam conèixer l’arxivament del cas Veiret. Més d’un mitjà haurà enfocat el teleobjectiu directament a la seva ombra per evitar captar el roig de les seves galtes, i el codi deontològic penjat a la lleixa més alta del despatx del seguidisme o dels interessos amagats.

Potser el roig haurà passat tant de puntetes com la notícia entre els mitjans de comunicació...

Però diguem-ho clar: Les quatre persones que vivien al pis del carrer Urgell ni eren okupes ni havien comès un delicte d’usurpació.

L’escrit que la fiscalia ha enviat al jutjat d’instrucció núm.7 de Barcelona desmunta totes les al·legacions de Veiret: Ni era l’únic propietari, ni el pis estava habitable (tot i que això no li va impedir llogar-lo), ni els ocupants eren persones estranyes a ell.

Les dades que va amagar són que tota la finca del carrer Urgell núm.72 és propietat de la seva família ( ell n’és copropietari) i que el pis en qüestió va ser llogat a Paola Díaz (per tant es verifica la versió dels joves que deien que una senyora els hi anava a cobrar el lloguer cada mes).

Recordem que tot aquest muntatge del Senyor Veiret, amb numeret de canvi de pany i plorera per no tenir on anar a dormir inclosa, el va  fer presumptament aconsellat per la seva amiga Montserrat Nebrera i va posar al centre del debat públic (o criminalització mediàtica) el tema de l’okupació.

La conseqüència  de tot plegat va ser el que ara coneixem com a Desallotjament Exprés: desallotjaments en caràcter d’urgència. Aquest procediment es va començar a utilitzar amb el desallotjament de la Makabra – amb sorpresa del jutge inclosa- i a partir del cas Veiret ara s’utilitza amb regularitat( i no oblidem que els Mossos ja han demanat tenir competències per actuar d’ofici davant alguns desallotjaments urgents...)

Però aquesta no va ser l’única sorpresa.

L’endemà al matí, suposo que era molt urgent, ens vam trobar amb tres desallotjaments consecutius a Barcelona.

La urgència, com haureu deduït, era per contrarestar precisament aquest cas. Desviar l’atenció sobre el tractament injust que havien rebut quatre persones (una de les quals també va perdre la feina) i centrar-lo en el moviment desobedient d’okupacions.

I un d’aquests desallotjaments d’urgència es va produir a la nostra Vila.  Concretament va patir-lo l’AJG i l’espai que van alliberar divendres passat al carrer Milà i Fontanals número 6.

Suposo que okupar una escola que duia més d’un any abandonada per convertir-la en un espai de referència pels joves del barri és un delicte totalment inadmissible.

I que l’AJG hagués pactat amb alguns veïns i veïnes la cessió d’un espai per guardar el decorat de festes o que s’hagués compromès  a cedir un altre espai a un esplai de la Vila és una actitud que els graciencs no podem tolerar.

També corren rumors que l’Assemblea de Joves de Gràcia havia convocat per dimecres una assemblea oberta a totes les veïnes, associacions i organitzacions del barri per informar-los del projecte i convidar-los a sumar-s’hi.´

Es diu que volien aprofitar aquest dia per deixar clar que aquest nou espai no seria un bar, ni un local d’oci nocturn, sinó que responia a les necessitats que tenen els joves de la Vila de Gràcia de tenir un espai des d’on poder organitzar-se i participar de forma activa en la transformació social dels barris i viles dels Països Catalans.

Però no sé si creure-m’ho perquè diuen que són molt dolents; fins i tot algú m’ha confessat, amb veu entretallada, que més d’un tenia banyes i uns ullals dignes de les millors pel·lícules del Wes Craven.

Ja veieu estic fet un mar de dubtes... (EL GUIÓ DIU: Somriures)

El que sí que tinc clar, però, és que la repressió mai acabarà amb el moviment desobedient d’okupacions. I no ho farà precisament per això, perquè és un moviment desobedient.

Aquí ningú busca solucions personals o locals sinó solucions estructurals.

I per tant, el moviment okupa s’acabarà el dia que s’acabi l’especulació.

I més desallotjaments i repressió només portaran més okupacions i un canvi d’estratègia d’aquest moviment sumat a un increment de la tensió i confrontació social( fet no desitjat per ningú)

Per acabar, un consell adreçat als gestors, buròcrates, detractors i partidaris d’acabar amb l’okupació: treballeu de forma seriosa per acabar d’una vegada amb l’especulació immobiliària i ja veureu com desapareixen els okupes.

Llàstima que potser dediquen tant odi i esforços  contra  el moviment okupa, precisament perquè els mouen altres interessos...

Mentrestant, seguirem aquí entre desallotjaments exprés i nous contractes signats pels violents i vertaders lladres de vides i de la son dels que ens costa arribar a final de mes...

Avui s’estrena als cines de Barcelona la pel·lícula Llach: la revolta permanent de Lluís Danés.

Noranta minuts que repassen la trajectòria del cantautor català i els fets que van tenir lloc a Vitoria el 3 de Març de 1976.

Com moltes sabreu, va ser en aquest maleït dia tacat de sang que la policia va gasejar l’interior de la parròquia de San Francisco de Asís on estaven tancats milers de treballadors per reclamar els seus drets laborals i sindicals. Els van obligar a sortir per després tirotejar-los a sang freda i sense tremolar-los el pols.

El resultat va ser cinc morts i un centenar de ferits. No hem d’oblidar que en aquell moment Rodolfo Martín Villa (que també surt a la pel·lícula) era ministre d’Afers Sindicals i que Manuel Fraga Iribarne era el responsable del Ministeri de Governació (fent un acte de memòria històrica direm que aquest personatge mai s’ha disculpat ni per això ni per res del que va fer durant els anys de responsabilitats en la dictadura Franquista).

I és pensant en aquestes morts i en les moltes lluites obreres que ens han precedit i ens han permès trobar un marc laboral més amable (reducció de jornada, dret a vaga...) que m’ha vingut al cap el tancament de SAS.  

I de SAS he passat a Mercadona, i de Mercadona a Miniwatt, i de Miniwatt a SEAT, i de SEAT a Ibèria, i de Iberia a Parcs i Jardins, i de Parcs i Jardins a la Vanguardia, i de la Vanguardia a Braun... i m’he dit: Para!

Però el més preocupant és que aquesta petita llista de conflictes laborals dels dos últims anys (i penseu que la llista és molt més llarga, Novalux, Samsung, Telefònica...) no ha tingut cap mena de ressò mediàtic (vertaders experts en el do de la creació d’estats d’opinió) ni repercussió política (no diuen que són els que vetllen pels nostres interessos?).

I us proposo un petit exercici de reflexió: Quants conflictes d’aquests coneixeu? Sabeu exactament què ha passat?

Sabeu, per exemple, que SEAT va acomiadar 660 treballadors alguns dels quals han hagut de ser readmesos després que el Tribunal Superior de Justícia els declarés nuls?

I els Sindicats, ja ho van permetre? No ben bé, CCOO i UGT es va afanyar a pactar i ha salvar la poltroneta i el respecte dels qui els paguen sopars de duro o de 40 euros mentre altres companys es veien fent cua a les llistes de l’INEM. Aquest va ser un cas escandalós de purga sindical on delegats d’altres sindicats i persones compromeses es van veure al carrer per parlar massa...

O que els directius de Miniwatt, igual que ara volen fer els de SAS, van tancar la seva planta de la zona franca perquè els beneficis havien disminuït i es van apuntar al xollo de les deslocalitzacions i de l’explotació global sense fronteres?

I els treballadors? 362 persones a engrossir les llistes d’aturats. Resulta que 120 d’aquestes treballadores tenien entre 45 i 54 anys i un contracte fix que ara esdevenia paper mullat.

I la feina? Que no ens falti!

O que una reestructuració salvatge a Iberia va portar als seus treballadors a ocupar les pistes de l’aeroport del Prat per denunciar la seva situació i fer-la pública (aquesta és una de les poques maneres que tenim perquè ens facin  cas, deien) i la conseqüència va ser la creació d’un estat d’opinió en contra i demandes penals de 4 a 10 anys de presó per les 78 persones acusades.

I que la resposta a les mobilitzacions dels treballadors de Parcs i Jardins per evitar-ne la privatització van ser querelles criminals i amenaces de sanció, ho sabíeu?

Repressió. Aquesta és la solució màgica per silenciar protestes justes mentre els empresaris, directius i responsables dels tancaments, deslocalitzacions, acomiadaments i fraus massius segueixen amb la impunitat que la lògica d’aquest sistema els permet (i fins i tot se’ls condecora amb la Creu de Sant Jordi).

I tot gràcies  a la permissivitat, o passivitat, d’aquest nostre govern “progressista i d’esquerres” i d’una societat adormida o cansada de tant treballar per anar tirant.

Alguns ens parlen de xifres, dades i previsions. Aquí i ara, nosaltres parlem de vida, d’arribar a final de mes, d’infants i vivenda – conceptes més humans -.

Però no us deprimiu que avui anirem al cine.

I sortirem accelerats i indignats per tanta injustícia tot recordant a la molt premiada pel·lícula Salvador (¡quién se mueva no sale en la foto!) però oblidarem, o torçarem la mirada al saber que a la Núria Pórtules (igual que als companys de Torà) se li ha aplicat la llei antiterrorista i que aquest any haurà d’anar a l’Audiència Nacional per intentar demostrar que pensar diferent no és delicte, i que la solidaritat tampoc ho és.

A mi, mentre escrivia aquest article, m’han vingut al cap aquells que en la intimitat recorden amb nostàlgia aquell Maig a la democràtica França (fins i tot assisteixen a exposicions i xerrades) però alhora reprimeixen i condemnen els “violents” moviments socials de la nostra ciutat.

Altre temps?

Incoherència?

Hipocresia?

La revolta permanent?

La desmobilització silenciosa...

Sempre és un bon moment per reflexionar al voltant del model de ciutat que ens imposen i sobre l’ús del carrer com a espai públic. Però aquests dies, i llegint amb preocupació algun article d’opinió publicat a l’Independent de Gràcia, ho he trobat més necessari que mai.

Un dels articles denunciava les molèsties que li produïen uns petits monstres insuportables que somiaven ser Ronaldinho a la Plaça del Raspall – suposo que l’autora no forma part de la generació Play-Station (alguns dels quals potser mai no han trepitjat el carrer per fer “malifetes” ¿sic? o jugar a fet i amagar...) i per tant, ni que sigui per empatia, hauria d’entendre que només són això: Nens i nenes jugant en un espai públic...

El segon article definia Barcelona com una ciutat bruta, sorollosa i plena de pintades per tot arreu. L’autor, això sí, volia ser constructiu i proposava solucions: fermesa i sancions. Fins i tot, en una de les seves afirmacions més clarividents, deia que havíem de trencar amb la idea de que a Barcelona la vida es fa al carrer.

Dos articles, una mateixa idea:

La imatge de ciutat que ens han repetit, una i mil vegades, des dels mitjans de comunicació i l’Ajuntament com si es tractés d’una cacofonia delirant fins a l’extenuació. Afanyem-nos a hipnotitzar el personal que l’ordenança del Civisme té poc suport popular i hem de convèncer de forma ràpida i contundent.

I així és com ens han presentat a certs sectors de la població com l’ovella negra de la pel·lícula o un càncer que cal extirpar. És així com han posat els ingredients necessaris dins l’olla de l’incivisme per passar-los pel túrmix de la repressió.

En la selecta llista trobem els nouvinguts, les treballadores sexuals, els artistes de carrer, els indigents, els moviments socials, els patinadors i tot aquell qui gosi molestar la tranquil·litat i el benestar d’aquestes nostres classes mitjanes acomodades i ben assegudes a la seva butaca del progressisme amb butxaca plena o la hipoteca del confort.

La idea era clara: allò que no es veu no molesta.

Calia expulsar del centre d’aquesta ciutat cosmopolita, fashion i pijointel·lectual la depauperació a la qual aquest sistema ferotge i agressiu aboca a certes persones. I de passada, i aprofitant l’avinentesa, es podia seguir reprimint als moviments socials i a tot aquell qui no els agradés.

I la salsa? Una bona dosi d’inseguretat ciutadana, tres cents cinquanta violents, brutícia per tot arreu i un soroll insuportable que converteixi les verbenes i festes populars en discoteques de luxe i bars minimalistes (això sí, correctament insonoritzats) de vuit euros la copa. - Ja veuràs com els propietaris ens ho agraeixen!-.

Serà que sóc un nostàlgic i m’agrada recordar com jo també jugava a les places usant els portals o les persianes baixades de les botigues com a porteries.

I que al carrer també va ser on tu i jo ens vam conèixer – en aquella festa, recordes? - i ens fèiem els primers petons, amagats en els angles foscos de les cantonades amagades.

El carrer és on et trobes un amic per sorpresa, i la tarda es torna nit assegut en un banc de la plaça amb la companyia d’un parell de llaunes de cervesa.

I el carrer és el lloc on sempre s’han denunciat les injustícies, on s’ha demanat millores, on han nascut les utopies, on han esclatat les revoltes, on han sobreviscut els somnis moribunds i s’ha expressat la ràbia continguda, on hem vist néixer el dia per primer cop.

I sembla que aquests que volen una ciutat ordenada i obedient amb ordenances que es fan grans gràcies a les” noves classes perilloses”, que inspirant-se amb l’higienisme social del XIX volen veure neutralitzades i expulsades al preu que sigui, s’obliden d’una cosa.

S’obliden que el carrer és una de les poques coses que encara és de tots i que és un espai perfecte per coneixe’ns, per gaudir, per viure i per reivindicar una societat més justa i un model de vida diferent.

PD: Segueixo esperant un estudi, acompanyat d’alarma social – no sobre l’augment de conductes incíviques – sinó sobre la devastació que els nostres barris han patit a mans del disseny urbà (que diu Manuel Delgado).

I afegeix: Perquè si un contenidor cremant és vandalisme, què són excavadores ensorrant els nostres barris històrics i populars desallotjats en massa?

Suposo que ara ens diran que faltaven aparcaments, pisos d’oficines i potser un bloc de pisos de protecció oficial...

Han passat 20 anys des de que el van detenir a Madrid un 16 de Gener a les cinc del matí, però per les declaracions i portades que venim llegint aquests últims dies sembla que les coses no han canviat massa.

Dels 20 anys que de Juana ha estat a la presó sempre ha estat en primer grau (mòdul especial de vigilància, registres periòdics, poques hores de pati, restricció en el contacte amb altres presos i intervenció de les trucades telefòniques o visites (això es fa a tots els presos i preses polítiques)) i en virtut de les polítiques de dispersió ha estat a les presons més allunyades de l'estat espanyol (Ceuta, les Palmas, Eivissa, Cadis, Melilla, Algecires, entre altres).

Iñaki de Juana Chaos no ha condemnat mai la lluita armada ni s'ha penedit de les accions que ell i d'altres companyes van dur a terme quan eren membres del Comando Madrid.

Sembla que aquest fet ja és suficient per mantenir-lo a la presó, tot i que hagi acomplert la totalitat de la condemna que li va ser interposada per l'Audiència Nacional. Cal recordar que a l'estat espanyol no existeix ni la cadena perpètua ni la pena de mort, i ell ja porta tres anys de condemna extra.

Dèiem que la seva sortida no es podia permetre, així que l'Audiència Nacional - i aquest és un altre dels episodis que haurien de fer avergonyir més d'un jutge de Madrid - el va condemnar a dotze anys i set mesos més de presó per dos articles publicats al diari Gara.

Ningú que s'hagi llegit els dos articles pot assenyalar on estan aquestes amenaces que se l'imputen, és més, segurament dos minuts d'algun locutor de ràdio episcopal són més amenaçadors que les 3000 paraules que contenen aquests articles - per posar un exemple.

És per això que de Juana de Chaos va començar aquesta vaga de fam que l'ha deixat amb 52 quilos (abans en pesava 86) i una connexió a una sonda nasogàstrica a l'hospital Doce de Octubre de Madrid.

I ha calgut que la seva vida perilli (els metges ho han dit per activa i per passiva)  i que el Times se'n faci ressò - entrevista i foto- per donar marxa enrere.

Ahir vam saber que el Tribunal suprem ha rebaixat la condemna de 12 anys a tres. Als quals se'ls pot aplicar el tercer grau o en el seu defecte la llibertat condicional.

I algú es preguntarà com hem arribat fins aquí? Com pot ser això en un estat democràtic que presumeix d'estat de dret i separació de poders?

Doncs és difícil d'entendre. Igual que és difícil d'entendre la persecució mediàtica i l'apedregament públic que ha patit l'Oleguer Preses per qüestionar precisament aquest estat de dret i fer públiques unes quantes dades d'un llibre imprescindible com és el del company de la Vila de Gràcia David Fernàndez[1].

També és difícil d'entendre la postura de la totalitat dels partits polítics catalans davant el trencament del procés de pau. Això sí, cal lloar l'excepció de les declaracions de Josep Huguet, tot i que de seguida van ser rectificades per Carod-Rovira i Joan Puigcercós.

Encara és hora que sentim l'autocrítica d'un govern espanyol bocamoll o el qüestionament (constructiu o no) de la resta de partits polítics sobre com ha gestionat el PSOE aquesta nova oportunitat perduda degut a la por, l'electoralisme i la poca voluntat real que han demostrat a l'hora de solucionar aquest conflicte polític.

I caldria analitzar la postura real que ha pres el PSOE.

Recordem que el procés de pau arriba en la primera legislatura del PSOE al govern, però amb l'antecedent d'una projecte comú, pel que fa la lluita antiterrorista, entre PSOE i PP.

No hem d'oblidar el famós Pacte Antiterrorista que pretén solucionar el conflicte polític basc per la via exclusivament repressiva. Gràcies aquest pacte, apareix la Llei de Partits que il·legalitzarà un partit polític com és Batasuna i començarà una onada repressiva que es concretarà amb el sumari 18/98 +

La justificació és fàcil, de manual, la típica tàctica de la intoxicació, criminalització i repressió. Que en el cas d'Euskal Herria es tradueix en declarar terrorista o col·laborador a tota persona, entitat, organització o col·lectiu que coincideixi amb els objectius finals de l'organització armada ETA.

El que en altres paraules vol dir: Trenquem o tanquem tota l'esquerra abertzale.

És així com hem vist tancar diaris com l'Egunkaria o les Herriko Tabernas i hem vist desfilar per l'Audiència Nacional persones representatives del món cultural, sindical o polítc basc alhora que han declarat il·legals i terroristes partits polítics com Batasuna o organitzacions juvenils com Segi.

I l'única excusa per jutjar a tota aquesta gent és perquè s'han declarat independentistes i socialistes. Sinó com es pot declarar il·legal una organització juvenil o un partit polític? (Quin és el delicte individual de cadascú?)

En fi, teníem i tenim Euskal Herria en una situació d'apartheid polític i "de sobte" ETA declara la treva i s'inicia el procés de pau (és evident que aquest de sobte és entre cometes ja que es sobreentenen contactes, converses i acords entre el govern i ETA que fan que es doni un context favorable per  arribar aquesta situació)

És llavors quan Batasuna proposa les dues taules de negociació:

• 1- Taula formada per la totalitat de partits polítics bascos i agents socials i on es tractaran qüestions polítiques per arribar a la resolució del conflicte.
• 2- Taula formada per ETA i el Govern espanyol per tal de negociar la situació dels presos polítics i l'entrega d'armes.

Caldria saber veure la importància d'aquesta proposta, ja que fins aleshores ETA sempre havia posat condicions polítiques per deixar les armes i aquesta vegada nombrava un interlocutor polític que acataria la decisió final que prengués aquesta taula política.